“Falten veus de mestres amb vocació pedagògica i disposats a reflexionar sobre la seva feina i la seva funció”. Així es va expressar el sociòleg Salvador Cardús en la seva intervenció al novè diàleg de l’Àgora 2022, dedicat a la relació entre societat i escola. Cardús va compartir taula amb una altra sociòloga especialitzada en educació, Marina Subirats, que va coincidir amb ell en la necessitat de transformar l’educació des de la formació dels mestres a la universitat. Segons Subirats, actualment és una “formació encartronada” i massa marcada per un currículum que hauria de ser només una referència en la feina que es fa a l’escola. Durant més d’una hora i davant de 65 persones, Cardús i Subirats van repassar els principals reptes que, segons el seu punt de vista, ha d’afrontar actualment el món de l’educació, entre els quals van assenyalar mancances en la transmissió de valors o la burocratització dels processos educatius.

Una hora i mitja de diàleg en titulars

L'escola d'avui a Catalunya té els mateixos desafiaments que el de l'escola arreu del món.

Les reflexions de Salvador Cardús

• Avui, els debats educatius són ideològics. Ens centrem en la política més que analitzar el propi procés educatiu.
• L’escola no ha de canviar-ho tot. Vivim un moment actual on escola i família han perdut pes específic en moltes funcions.
• El nostre sistema educatiu té poc interès per analitzar els resultats efectius. Hem de saber si ho estem fent bé i quines conseqüències volem que tingui allò que fem.
• Tots els processos educatius s’han burocratitzat en excés i han acabat amargant els docents.
• Els objectius imposats des de l’àmbit europeu (les proves PISA, per exemple) ens obliguen a falsejar els resultats. Només canviem els barems acomodant-nos a aquestes estadístiques.
• No es pot lligar la millora dels drets dels treballadors a una millora de la qualitat d’ensenyament.
• Aprendre a aprendre és la lògica dels pobres. Els rics «aprenen» i punt. El que ara en diem «saber aprendre» no ens porta enlloc. Si tothom aprèn a aprendre no compartirem cap element cultural comú.
• No teníem l’»excel» real dels comportaments lingüístics. Actualment fem servir l’espanyol per gairebé tot el lleure.

La visió de Marina Subirats

• Una societat amb canvis tan accelerats fa que molts models ja no serveixin. Hem centrat molts debats en el binomi «privades-públiques» quan el que ens cal és centrar-nos en el QUÈ ha de fer l’escola en aquests moments de canvi.
• En una Societat tan canviant, continuar fent el que han fet les generacions anteriors serveix de poc. De fet, els joves d’avui dia han perdut el sentit de l’obligació respecte a les generacions anteriors.
• L’escola jerarquitza la gent de cara al mercat de treball fent que només es desenvolupi la dimensió intel·lectual. El model no pot pivotar sobre una única dimensió (com s'hi integra l’artística? I la comunicativa? I la social?).
• La transmissió de valors culturals actualment està quedant en mans del Periodisme: estem destruint l’ètica col·lectiva. La capacitat tècnica és cada cop més elevada i, en canvi, els principis ètics són cada cop més febles.

El debat

• L'escola no es veu com una institució encaparrada pel tema intel·lectual sinó que està carregada de molts altres temes.
• Per fer canvis t’has d’acabar enfrontant a alguna cosa: els adolescents no tenen ningú al davant amb criteri; els infants no saben com pensen els pares.
• La capacitat d’iniciativa ha de començar per algun lloc. Quan s’ajuda més del necessari, s’impedeix el creixement.
• "El que té de bo Internet és que els fills s’eduquen sols" (Homer Simpson). Actualment els elements comuns són fora de casa o al mòbil. Vivim en el culte a l’emoció més immediata, que aparta l’emoció reflexiva. I si no hi ha reflexió, sobre què hem de construir l’ètica col·lectiva?
• Cal desterrar expressions com «És que si no, no acabem el currículum». El currículum és la referència però no ens pot impedir de viure els canvis i de «conviure».
• Com la mare que corda els botons al fill i no li ensenya a fer-ho  sol: el problema de la gent jove és que no han tingut espai per canviar el món. No tenen on intervenir, només en el seu propi cos: tatuatges i pírcings.
• No cal canviar-ho tot si no discernir què cal canviar.
• No tenim figures d’autoritat. Ens fan falta pedagogs reals. Els pedagogs que no han trepitjat una aula són més perillosos que la guerra.