La depressió és un trastorn en el qual predomina l'emoció de la tristesa. És un trastorn molt complex, ja que té graus tan diversos que es fa complicat establir diagnòstics de manera clara. A aquesta complexitat cal afegir-hi l'aspecte subjectiu de la patologia.
El diagnòstic de la depressió es fa a través de l'entrevista clínica, l'ús de qüestionaris estandarditzats (mai és suficient per poder emetre un diagnòstic) i l'observació clínica. També pot ajudar la informació que aporten familiars i amics de l'afectat, tot i que cal ser molt curosos amb aquestes aportacions, ja que sempre tenen un biaix personal i emocional segons la relació que hi ha entre ells, les seves expectatives i com els afecta, a banda de les moltes creences errònies que envolten la depressió.
Alguns mites sobre la depressió
Una de les creences que ha fet més mal és aquella que considera que la persona depressiva se'n pot sortir posant de la seva part, tenint una actitud positiva i animada. Si això fos tan fàcil, difícilment tindríem tots els professionals de la salut mental treballant per trobar més i millors formes de superar la depressió. Si una persona està en un pou i des de dalt tothom li va dient "va surt, has de ser tu, puja!" no fem res més que enfonsar-la encara més, quan el que necessita és ajuda per sortir-ne, no que li recordin que està en un forat. Hi ha una dita anglesa que diu que en la depressió el malalt és el presoner i el carceller alhora, ni surt ni es deixa sortir. Perquè ho pugui fer l'hem d'ajudar a trobar la clau.
Una altra creença errònia freqüent és creure que els depressius són egoistes. Sovint se'ls acusa de fer mal als altres amb el seu comportament, de pensar només en ells mateixos. Aquesta segona part és ben certa. Les persones amb depressió pateixen una gran focalització en els pensaments auto-referits. Vol dir que tenen un perfil que frega l'obsessió centrat en com estan de malament, en com de bé estarien els altres si ells no hi fossin, en que ho fan tot malament... Cert, només pensen en ells, però això és un símptoma, no pas egoisme. Pensen en ells de forma angoixant i això genera molt patiment.
També és habitual creure que la depressió només afecta a persones amb més capacitat intel·lectual. Tampoc és cert. No obstant això, entre els casos de persones amb molts pensaments obsessius, n'hi ha algunes que fan una anàlisi de la vida, amb filosofies força profundes que poden fer pensar que són més intel·ligents. No correspon a la veritat: la depressió no es correlaciona amb un nivell intel·lectual determinat. És més, les persones amb discapacitat intel·lectual també poden experimentar processos depressius.
En general també costa d'entendre que una persona amb depressió surti a passejar o no estigui tancada a casa. Pot ser una depressió menys severa o que estigui en vies de millora. La depressió no és una malaltia durant la qual les persones hagin d'estar al llit, però tot i així costa d'acceptar veure algú que està de baixa per depressió passejant pel carrer. És habitual el safareig de l'estil "no deu estar tan malament quan va pel carrer!".
I per acabar, el tema de les creences errònies. És imprescindible evitar aquell "mantra" inventat per alguns conferenciants (per anomenar-los amablement) del món positiu de que la depressió és un excés de passat. Res més lluny de la veritat: l'angoixa pel futur que preveuen com a catastròfic és una de les característiques nuclears pel diagnòstic de la depressió. Ben cert que poden estar immersos també en la culpa per fets del passat, però una anticipació de futur incert i negre sol ser molt definitori en aquest tipus de trastorns.
Els desencadenants de la depressió
En els casos de depressió, és habitual buscar o identificar un desencadenant. No es necessita una causa clara perquè una persona experimenti un trastorn depressiu. L'ésser humà busca explicacions per a tot i no sempre n'hi ha o no sempre les podem trobar o arribar a conèixer. Per aquest motiu ens és especialment complicat entendre que una persona que aparentment "ho té tot" tingui una depressió. Les coses no són tan simples. No som equacions on 2 més 2 sempre fan 4. Una depressió pot aparèixer sense motiu, perquè és un trastorn, però també un desencadenant identificable (malaltia, quedar-se a l'atur, mort d'un ésser estimat...) pot fer aparèixer un procés depressiu més o menys greu. Si no és tan greu en diem depressions reactives o adaptatives. Volem dir que són la reacció a un esdeveniment negatiu en la vida del subjecte. No obstant, alerta amb això: segons els antecedents o vulnerabilitat del subjecte, aquesta reacció pot convertir-se en el que coneixem com a Depressió major, que és un grau seriós del trastorn.
Hi ha molts altres tipus de depressió, des de la depressió persistent (una forma perllongada, no greu però que acompanya la persona de forma crònica, una manera de ser depressiva, trista i negativa), fins a les anomenades depressions emmascarades, que són aquelles que es presenten sota formes diferents a l'habitual. Enlloc de manifestacions més afectives, com la tristesa o la desgana, es presenten dolors més o menys específics, per exemple. És habitual que el pacient vagi al metge i no li trobin res evident amb les diverses proves, fins que es diagnostica depressió. És una forma més freqüent en l'home ja que, per imperatiu socio-cultural, a l'home tradicionalment li ha estat negat el dret a plorar, manifestar debilitat, por o plor. Així doncs, el malestar es presenta sota l'aparença de malestar físic.
Sigui quin sigui el tipus de Depressió, les manifestacions són sempre en quatre àrees: emocionals (tristesa, irritabilitat....), motivacionals (poques ganes de fer coses), cognitives (pensaments negatius, rumiacions negatives cap a un mateix, cap al futur i cap al món en general) i somàtiques o dels ritmes vitals (alteracions del son, la gana....). En cada cas potser trobarem una àrea o altra més present, però sovint hi ha aspectes afectats de totes quatre. En els casos més greus, la persona deixarà d'anar a treballar, relacionar-se socialment o inclús deixarà de banda els hàbits d'higiene.
És important estar alerta quan tenim algú proper que té depressió o comença a manifestar-ne algun símptoma. Cal no banalitzar el patiment que genera aquesta patologia, encara que veiem que aquesta persona riu o sembla estar millor. Són patologies molt complexes que cal que diagnostiqui un professional de la salut mental especialitzat. No oblidem que la depressió és una malaltia amb risc de mort, en forma de suïcidi, i que mai sabem ben bé el que passa pel cap del malalt. La millor teràpia és la que combina fàrmacs si són necessaris (ni molt menys sempre) amb psicoteràpia duta a terme per psicòlegs especialitzats. Ni els cops d'esquena , ni les frases fetes del "tu pots" o "va que no n'hi ha per a tant" són la manera adequada d'acostar-se a una persona amb depressió. Està bé posar la salut mental a sobre la taula, però no per menystenir-la sinó per buscar els suports correctes quan és necessari.
Tània Estapé Madinabeitia, docent de la Facultat de Ciències de la Salut del campus Manresa de la UVic-UCC
Afegeix un nou comentari