Sembla ser que el gènere femení, en general, té un problema amb la ciència i un problema encara més gran amb l’enginyeria o les matemàtiques, una mala relació que s’inicia ja des que som ben petites. És difícil lluitar amb un entorn que tendeix a diferenciar els rols de nenes i nens, inclús des d’abans del naixement, però important no deixar d’actuar en el que estigui a les nostres mans. A continuació us fem sis propostes per acostar les nenes a la ciència.
Hi ha algunes maneres de fer que poden ajudar a engrescar les nenes (i els nens) a entendre el món on viuen, sigui quin sigui el seu gènere, idioma, ètnia o capacitats. El més important, acostar-los a la realitat, posar-los en contacte amb la natura, amb la tecnologia, amb tot allò que ens envolta i que, de manera natural, atrau els éssers humans i provoca el desig de comprendre i controlar.
Sortir a l’exterior, passejar per la muntanya, el bosc, la platja, els parcs.... Situar-se en aquests espais amb respecte i sense pressa, conscients que quan més mires, més veus, i que els rastres, les restes, els forats, els camins i tot el que veiem són paraules d’un llenguatge que també cal aprendre a llegir per poder interpretar. Una interpretació que es pot fer des de la imaginació científica, de la recerca d’explicacions plausibles, dels “potsers” raonats, on tothom hi tenim coses a dir.
Aquestes sortides poden fer emergir en les nenes (i els nens) el desig de fer col·leccions, per descomptat des d’una perspectiva respectuosa i no devastadora de la natura: roques i minerals, fulles, closques de cargols, llavors, escorces..... Fer una col·lecció comporta planificar la preparació del material per poder conservar-lo, observar els canvis que es produeixen en aquest procés, decidir com ordenar les mostres, què hi deixem entrar i què no, fer evidents semblances i diferències entre elements. A les col·leccions naturals hi podem afegir col·leccions de material divers, com taps d’ampolles o botons, que ens portaran igualment interessants processos matemàtics d’ordenació i classificació.
Tots aquests materials propers, fàcils d’aconseguir, es poden aprofitar per posar a l’abast de les nenes (dels nens potser ja ho feu) petits reptes: capses que s’obren de maneres diferents, recipients amb taps el més diversos possibles (quin tap amb quin recipient?), caixes classificadores amb cargols, femelles i peces que encaixen per poder iniciar-se a construir invents, jocs de muntar i desmuntar tipus Mecano...
També hem de pensar a convidar les nenes a “ajudar” en les petites feines domèstiques que tradicionalment s’associen a rols masculins: canviar una bombeta, posar oli a una porta que grinyola, desmuntar un aparell que no funciona, canviar la pila del rellotge de la cuina, enganxar una peca trencada, connectar cables, llimar i pintar fustes o tafanejar a l’interior del capó del cotxe...
Important també tenir cura de donar sempre que sigui possible visions positives i potents de dones i nenes: escollir contes amb protagonistes femenines que actuïn amb iniciativa, sense esperar que les salvi cap "cavaller"; recuperar històries de dones científiques que compensin la manca de reconeixement que s’ha patit durant tant de temps; fer visibles les feines de les companyes i amigues adultes, ressaltant la importància de les tasques femenines també en entorns no domèstics; posar en valor les expertes femenines que puguem veure a les xarxes o a la televisió. En definitiva, aprofitar qualsevol ocasió de ressaltar les aportacions femenines al món.
No puc tancar aquesta reflexió sense recomanar de portar les nenes (i els nens) a visitar museus i centres de ciència i tecnologia (i el nostre Lab en visita familiar de cap de setmana, per descomptat!) que preparen propostes actives i estimulants per a la petita infància.
I tot això, totes aquestes vivències positives de contacte amb el món natural i tecnològic, han d’anar acompanyades de la sensibilitat de la persona adulta davant les qüestions sorprenents que fan els infants, de ganes d’escoltar les seves originals explicacions sobre el per què dels fenòmens, d’interès per modelitzar un tipus de preguntes obertes i generadores d’idees en lloc de centrar-se en recordar la resposta correcta. Una manera de fer de les persones adultes que compta amb les nenes (tant com amb els nens) per compartir tot allò que ens meravella i ens fa gaudir.
Montserrat Pedreira Álvarez, directora del Grau en Mestra d’Educació Infantil de la Facultat de Ciències Socials de Manresa
Afegeix un nou comentari