Un elevat percentatge de les consultes que es fan en l’àmbit de la fisioteràpia fan referència a patologies o dolors de la columna vertebral o de les extremitats. No obstant això, no hem d’oblidar que, per al pacient, tenen un gran impacte les alteracions que afecten la part del cos més exposada als altres i al món: la cara. De fet, quantes vegades hem sentit a dir que la cara és el reflex de l’ànima?
Es podria discutir molt sobre aquesta afirmació. De totes maneres, el que sí que és cert és que, des de l’antiguitat, la cara i les seves patologies han estat objecte d’interès i anàlisi, i sovint s’han considerat enigmàtiques.
La patologia facial més freqüent és la paràlisi facial, que pot produir-se tant per una afectació central, com en el cas d’un ictus, com per una afectació perifèrica del nervi facial (a causa de tumoracions, traumatismes o paràlisi de Bell…). El nervi facial és de tipologia motora (innerva la musculatura facial), però es considera un nervi mixt, ja que conté fibres sensitives per a la llengua (sentit del gust) i el paladar tou. En canvi, la sensibilitat de la pell i de les parts toves facials és responsabilitat del nervi trigemin.
Diferències entre la paràlisi central i perifèrica
La paràlisi central no implica la zona de l’ull, però sí la zona bucal. Això s’explica per la presència de fibres piramidals creuades i directes: quan hi ha una lesió, queda preservada la part creuada mentre que la part inferior només rep fibres directes. No hem de pensar que això sigui un avantatge, ja que aquests pacients presenten afectació central amb possibles alteracions de l’atenció, de la memòria, de la representació, problemes de conducta, afectació de tot l’hemicos, etc., i, per tant, la paràlisi facial sol passar a un segon pla en el tractament.
Pel que fa a la clínica, els problemes no es limiten a la reducció de la capacitat o, fins i tot, a la pèrdua de força muscular (s’observa com el pacient té dificultats per tancar l’ull o simplement per mantenir-lo tancat, o bé per moure els llavis i somriure al costat afectat…), sinó que també poden veure’s afectats aspectes com la deglució, l’audició i, sobretot, la comunicació verbal i no verbal. Amb la cara expressem el que pensem i sentim, i permet que els altres ens entenguin o que nosaltres els entenguem.
El paper del fisioterapeuta en el tractament de la paràlisi facial
Qui tracta les paràlisis facials? Ho pregunto perquè no tothom sap que el fisioterapeuta, juntament amb el logopeda, és el professional que, sempre ben format, pot millorar molt la qualitat de vida del pacient.
Actualment, l’abordatge neurocognitiu o Rehabilitació Cognitiva Multisensorial es dirigeix també a l’estudi i tractament de les paràlisis facials. La recuperació de la unitat de la cara i la coherència entre els aspectes alterats de tipus sensitiu (què sent el pacient a la seva cara?), cognitiu (com entén el que nota?) i emocional (què experimenta?) són alguns dels objectius principals.
En la Rehabilitació Cognitiva Multisensorial es dona molta importància a les paraules de la persona afectada per a la seva recuperació: què explica en relació amb la seva vivència de la patologia i respecte a la consciència del que és capaç de fer actualment, amb dificultats a nivell facial, i com ho feia abans de la lesió. Algunes de les expressions típiques són: “no em reconec”, “no sóc jo”, ja que es perd la pròpia identitat i la capacitat d’interaccionar amb els altres. El primer objectiu és recuperar el sentit d’unitat de la cara, ja que aquestes persones se senten com si tinguessin la cara partida per la meitat.
La Rehabilitació Cognitiva Multisensorial
Repassem alguns conceptes bàsics de la teoria de la Rehabilitació Cognitiva Multisensorial:
- Considera que la recuperació, sigui espontània o guiada per la intervenció rehabilitadora, depèn de l’activació dels processos cognitius (atenció, percepció…) i de la modalitat d’aquesta activació. Quan la lesió és molt lleu, la recuperació pot ser espontània, però fins i tot en aquest cas existeix reorganització. Quan la lesió és més greu, no es pot confiar únicament en l’evolució espontània, sinó que serà molt important guiar la reorganització de les branques nervioses (sprouting).
- Dirigeix el seu interès a estudiar les relacions entre els elements. A nivell de la cara, es pot entendre fàcilment perquè hem de relacionar allò que observem amb una expressió, que implica les relacions entre les diferents parts de la cara (ulls, galtes, nas…).
- Es dona rellevància a l’aspecte subjectiu. Objectivament, podem veure com es tanca l’ull… però també necessitem activar la representació del que està succeint per entendre l’expressió dels altres o expressar-nos i que els altres ens entenguin.
D’acord amb aquests aspectes teòrics, els exercicis proposats poden ser molt variats. Més que fer-ne una llista, la intenció és apuntar una sèrie d’idees i consideracions: Es busca treballar l’acció, no el moviment ni els músculs. Una persona pot somriure de maneres diferents segons el context i la intenció que presenti.
L'exercici terapèutic i consells pràctics
Es discuteix l’ús del mirall, tan sovint acceptat per a la recuperació de la paràlisi facial. Si la visió substitueix les sensacions procedents de la cara, llavors no seria adequat. El sistema de les neurones mirall (SNE) s’activa quan observem una acció, però amb la intenció d’imitar-la. La funció principal del SNE en l’ésser humà és la comprensió de les accions, de les intencions, motivacions i emocions de les altres persones.
Cal educar el pacient a no utilitzar la hiperexcitabilitat del costat sa, és a dir, a evitar sobreutilitzar-lo. Per exemple, se li pot ensenyar a tancar l’ull, encara que sigui de manera incompleta, però sense esforç, naturalment, sense prémer l’altre ull.
De la mateixa manera que per al treball de la manipulació o de la marxa, s’utilitzen ajudes (material que el fisioterapeuta utilitza) per aportar al pacient informació útil (tàctil, cinestèsica…).
Imagen
Finalment, en la cerca de la integració i unitat de la cara, s’apliquen exercicis de reconeixement de certes sensacions fent que el pacient compari simultàniament les sensacions dreta-esquerra o bé les sensacions actuals de l’exercici amb la imatge prelesional per trobar no només diferències sinó també semblances.
Laia Sallés Oller, Coordinadora i professora del grau en Fisioteràpia de la Facultat de Ciències de la Salut de Manresa i docent reconeguda per la Scuola Internazionale di Riabilitazione Neurocognitiva Carlo Perfetti
REFERÈNCIES:
- Thibodeau GA, Patton KT. Sistema nervioso central. In: Thibodeau GA, Patton KT, editors. Anatomía y Fisiología. 6ª ed. Madrid: Elsevier; 2007.
- Rizzello C, Sallés L, Di Francesco P. Il Confronto tra Azioni nella Riabilitazione Neurocognitiva delle lesioni del nervo facciale. Padova: Piccin Nuova Libraria; 2021.
- Rizzolatti G, Sinigaglia C. Las neuronas espejo. Los mecanismos de la empatía emocional. 1ª ed. Barcelona: Paidós Ibérica; 2006.
- Consultar també: http://www.asociacionperfetti.com/-metodo-pefetti_30.html
Afegeix un nou comentari