Els i les logopedes haurien de ser presents en centres i residències per a persones grans segons estableixen la legislació i els documents que regeixen els àmbits d'actuació d’aquests professionals (Consejo General de Colegios de Logopedas, 2021). És important augmentar la consciència professional dels efectes de l'envelliment normal i patològic en la comunicació i la deglució i conèixer com la intervenció en aquests processos per part de logopedes pot millorar la qualitat de vida de la gent gran que viu en residències.
La logopèdia, que tracta tant l'esfera comunicativa de l'ésser humà com altres funcions no verbals, com ara la deglució, no es restringeix a cap edat. Els i les logopedes treballem amb persones des del naixement fins a les darreres etapes de la vida. Entre les funcions que desenvolupem cal destacar el nostre exercici en el camp de la deglució i de la comunicació, no centrant-nos només en allò físic o estructural, sinó també tenint en compte l'entorn, ja que tant la comunicació com la deglució són actes socials. Entre les dificultats comunicatives que podem abordar en l’àmbit de la geriatria hi trobem aquelles que tenen a veure amb alteracions de la parla, de la veu i del llenguatge; i, entre els problemes deglutoris, aquells que poden fer perillar la seguretat i l’eficàcia de la deglució.
La logopèdia ajuda a prevenir, estimular i endarrerir els problemes comunicatius en l'àmbit geriàtric
A mesura que envellim, es produeixen canvis importants tant a nivell biològic com psicològic que interfereixen en els factors socials i comunicatius. Tal com apunta Valles (2011), la comunicació interpersonal de la gent gran està marcada per processos socioculturals (canvis en la rutina de vida) i físico-orgànics (canvis sensorials, cognoscitius i motors). Aquests processos i canvis entorpeixen la comunicació, tant l’expressió com la comprensió.
Tant si es tracta de persones sanes (amb característiques neurolingüístiques i cognitives que es justifiquen com a canvis fisiològics propis de l'edat), com de persones amb Deteriorament Cognitiu Lleu (DCL, que presenten un declivi cognitiu que no afecta de manera significativa el funcionament global de la persona) o de persones amb demència (amb un declivi cognitiu que afecta de manera intensa el funcionament global de la persona), són candidates a formar part de programes de caràcter logopèdic. En les primeres, persones grans sanes, la intervenció logopèdica constitueix un element preventiu de possibles futurs problemes en el llenguatge i la comunicació. En les segones, persones amb DCL, servirà d’estimulació i element rehabilitador per tal de preservar el llenguatge i la comunicació. I, en les terceres, persones amb demència, serà un element fonamental en l'intent d'endarrerir l'evolució negativa del llenguatge i la comunicació. Així doncs, per als tres grups mencionats, l'objectiu de la intervenció logopèdica es basa en l’optimització del llenguatge i la comunicació i, amb això, de la qualitat de vida i el funcionament global, ja que aquests dos components són imprescindibles a la vida quotidiana de qualsevol persona (González Martín et al., 2019).
Altres patologies que alteren la comunicació de la gent gran
També cal tenir present que hi ha patologies prevalents en la gent gran, és a dir, condicions de salut que es presenten amb més freqüència en aquesta població, i que en molts casos, la presència de diverses malalties (comorbiditat o multimorbilitat) és habitual. Per exemple, algunes malalties neurodegeneratives, com ara la Malaltia de Parkinson, dèficits sensorials com cataractes o hipoacúsia, esdeveniments relacionats amb la hipertensió arterial com ara ictus, entre moltes altres. Sovint són quadres crònics i evolutius que també limiten o dificulten la comunicació de les persones grans que viuen en residències: ocasionen problemes de llenguatge que poden afectar, per exemple, el fet de trobar les paraules adequades per a fer frases o comprendre informació, problemes de veu i/o en l'articulació de la parla que poden dificultar-ne la seva intel·ligibilitat, etc. En qualsevol cas, el/la logopeda és el professional de la salut que es dedica a la prevenció, detecció, avaluació, diagnòstic i tractament de les àrees de la comunicació humana i de les funcions orals no verbals, juntament amb d’altres professionals.
Intervenció logopèdica en disfàgia
Moltes de les condicions clíniques comentades anteriorment també interfereixen negativament sobre la capacitat de deglució de la gent gran, ocasionant disfàgia. Els trastorns de deglució es troben presents en gran mesura en residències de gent gran degut a diferents malalties degeneratives o pel deteriorament fisiològic que causa l’envelliment. A causa de l'heterogeneïtat de les manifestacions d’aquestes malalties, l'abordatge de les mateixes ha de ser multidisciplinari. De fet, el 2016, l'European Society for Swallowing Disorders (ESSD) i l'European Union Geriatric Medicine Society (EUGMS) van publicar un document de consens en què reconeixen la disfàgia orofaríngia com una síndrome geriàtrica (Baijens et al., 2016). Això és degut a que és altament prevalent entre les persones grans, és causada per múltiples factors, s'associa a diverses comorbiditats i mal pronòstic i necessita un enfocament multidimensional per ser tractada. En aquest mateix document, es fa èmfasi en donar més importància i atenció a la disfàgia i en la necessitat d'incloure-la en tots els protocols de cribratge estàndard, tractar-la i controlar-la periòdicament per prevenir les seves principals complicacions. I que per realitzar un correcte diagnòstic, maneig i tractament de la disfàgia orofaríngia cal treballar amb un equip multidisciplinari que sigui capaç de cobrir l'ampli espectre de factors a intervenir (geriatres, radiòlegs, otorinolaringòlegs, digestòlegs, logopedes, nutricionistes, odontòlegs, infermers, entre d’altres).
La deglució és un procés complex i les seves alteracions, tal com ja s’ha dit, són molt freqüents en persones d'edat avançada. Sovint, la disfàgia contribueix a reduir significativament la qualitat de vida tant de les persones grans (produint molèsties per menjar o beure, major risc de pneumònia i deshidratació i pèrdua de pes i debilitat) com la dels seus cuidadors. Els equips interprofessionals i la participació de les famílies i els cuidadors en el maneig de la disfàgia són necessaris per tal d’aconseguir una atenció òptima d’aquestes persones. L'educació i la formació dels cuidadors, per part de logopedes i altres professionals, també és fonamental per al correcte maneig de la disfàgia. La implicació primerenca d’un/a logopeda és fonamental per tal de garantir una avaluació exhaustiva i un seguiment adequat de la gent gran amb disfàgia, especialment d’aquells que requereixen una intervenció proactiva per potenciar la recuperació (per exemple, si han patit un ictus) o per mantenir la funció deglutòria el màxim temps possible en la progressió de la malaltia (per exemple, si presenten demència). A més a més, la presència de logopedes a les residències de gent gran pot contribuir a mantenir o millorar la seva qualitat de vida; per exemple, s'ha demostrat que les dificultats de deglució comencen de forma precoç en la demència tipus Alzheimer i intervencions directes per enfortir i millorar la funció deglutòria en la demència en fase inicial, en un moment en què la persona és capaç cognitivament de participar en aquestes teràpies i abans que tinguin un impacte negatiu en la deglució, tenen molta validesa i actualment s’estan investigant (Christmas i Rogus-Pulia, 2019).
En definitiva, la presència de logopedes a les residències de gent gran contribueix al fet d’evitar o fer menys notòria la desconnexió d’aquestes persones amb l’entorn a causa dels problemes en la comunicació, així com també a que la seva deglució sigui més segura i eficaç, per tal d'impedir que la situació de salut de la persona s’aguditzi, minimitzant alhora el risc d'aspiració, pneumònia i/o la mort.
Cristina Fernández-Getino Sallés, logopeda de la Clínica Universitària i docent del grau en Logopèdia d'UManresa
Referències:
- Baijens, L. W., Clavé, P., Cras, P., Ekberg, O., Forster, A., Kolb, G. F., Leners, J. C., Masiero, S., Mateos-Nozal, J., Ortega, O., Smithard, D. G., Speyer, R., & Walshe, M. (2016). European Society for Swallowing Disorders - European Union Geriatric Medicine Society white paper: oropharyngeal dysphagia as a geriatric syndrome. Clinical interventions in aging, 11, 1403–1428. https://doi.org/10.2147/CIA.S107750
- Christmas, C., & Rogus-Pulia, N. (2019). Swallowing Disorders in the Older Population. Journal of the American Geriatrics Society, 67(12), 2643–2649. https://doi.org/10.1111/jgs.16137
- Consejo General de Colegios de Logopedas. Legislación (2021). Disponible a: https://www.consejologopedas.com/legislacion.html
- González Martín, E., Mendizábal de la Cruz, N., Jimeno Bulnes, N. & Sánchez Gil, C. (2019). Manifestaciones lingüísticas en personas mayores: el papel de la intervención logopédica en el envejecimiento sano y patológico. Revista de Investigación en Logopedia, 9(1), 29-50. https://doi.org/10.5209/rlog.60770
- Valles, B. (2011) Representaciones y creencias en torno a la evaluación lingüística del adulto mayor con trastorno cognitivo leve. Revista de investigación en logopedia 1(1), 12-34. Disponible a: http://hdl.handle.net/10578/2945
Afegeix un nou comentari