Actualment, la neurociencia ja no pot ocupar-se del cervell només tenint en compte la perspectiva de la neurobiologia, que s'interessa de nivells més estructurals del sistema nerviós (nivell cel·lular i molecular). Amb l'entrada, a mitjans del segle XX de les ciències cognitives en el panorama de les ciències, es considera que el sistema nerviós ha de ser estudiat en relació amb la ment i el comportament. Així, disciplines com la psicologia, la neuropsicologia, la lingüística, la filosofia, la física o la intel·ligència artificial poden aportar informació valuosa sobre el funcionament i organització del cervell-ment. I quines serien les conseqüències d'aquest canvi? En aquesta entrada intentarem abordar la qüestió del tractament fisioteràpic del pacient neurològic des del punt de vista de la teoria neurocognitiva.
Avui dia no n'hi ha prou amb parlar de neurociència, sino que hauríem de parlar de neurociència cognitiva, entesa com l'estudi del sistema nerviós des d'un punt de vista multidisciplinari. Això vol dir respondre preguntes del tipus: com ens movem?, quina intenció tenim?, com percebem?, com pensem?, com imaginem? Es a dir, com interactuem amb el món per donar-li sentit.
Reprenent la història, la rehabilitació de principis del segle XX, d'acord amb el paradigma conductista que prima l'estímul ambiental excloent la investigació de qualsevol procés intermedi entre aquest i la resposta, considerava el moviment com una resposta reflexa a un estímul i interpretava la patologia com una alteració de l'activitat reflexa. En l'àmbit multidisciplinari, des de la psicologia a la lingüística, la segona meitat del segle XX ofereix un panorama diferent. Per una banda, a la URSS, Alexander Romanovich Luria, com altres científics de l'època, comença a ocupar-se dels processos corticals superiors. Mentrestant, a la Unió Soviètica es parla de sistemes funcionals (Anojin, Luria), paral·lelament a Europa es publica "La teoria general de sistemes", de l'austríaca Ludwig van Bettanffly i, unes dècades més tard, cap als anys 80, el món científica parla d'autoorganització dels éssers vius. Els biòlegs Humberto Maturana i Francisco Varela dediquen els seus esforços a establir la diferència entre éssers vius i els que no ho són i arriben a la conclusió que els éssers vius es caracteritzen per la capacitat de conèixer. Durant la dècada dels 90, apareix el descobriment de les neurones mirall per part del grup d'investigadors lidarats per Giacomo Rizzolatti, que permet entendre cada vegada millor què és el que passa també al cervell dels altres.
El Sistema Nerviós Central (SNC) i el comportament de l'home s'interpreten a la llum d'aquests nous coneixements i tots aquells processos que el conductisme i la fisiologia dels reflexos excloïen ara poden i han de ser investigats. Per tant, aquells processos no directament observables, com l'activitat mental, comencen a cobrar importància i a partir d'aquí podem posar data al naixement de la ciència cognitiva (anys 50 del segle XX). Des dels anys 70, adequant-se al coneixement científic de l'època, el neuròleg italià Carlo Perfetti es va interessar especialment per aquests processos, relaccionant-los amb la recuperació del dèficit sensitivomotor en el/la pacient hemiplègic/ca (1970, Itàlia) i desenvolupant progressivament una nova visió en rehabilitació anomenada teoria neurocognitiva.
La teoria neurocognitiva pren en consideració l'aportació de la neurociència cognitiva a l'estudi dels processos que condueixen al coneixement entès com capacitat de donar sentit al món a través de la fragmentació del cos. S'entén com fragmentació la capacitat de dirigir els diferents segments del cos en diferents direccions a través de les articulacions. Els processos cognoscitius com la memòria, l'atenció, la percepció, el llenguatge o la imatge es consideren importants per a la recuperació física del/la pacient.
Principios bàsics de la teoria neurocognitiva
La teoría neurocognitiva sosté que l'entitat i la qualitat de la recuperació depenen del tipus de processos cognitius activats i de la modalitat d'activació. La hipòtesi que fonamenta la teoria neurocognitiva es que mitjançant l'activació d'aquests processos, bàsics per permetre a l'home una interacció significativa amb el món, s'assoleixin modificacions en el SNC i en el comportament del pacient. El moviment ja no es considera una resposta reflexa a un estímul, sinó un mitjà per conèixer; la rehabilitació es considera com un aprenentatge en condició patològica i el cos es contempla com una superfície receptora capaç de fragmentar-se.
Aquests són els tres principis bàsics de la teoria neurocognitiva i, al mateix temps, comporten importants conseqüències per a la rehabilitació de la persona amb afectació neurològica; els exercicis i tota conducta terapèutica hauran de ser conseqüents amb aquests principis. Per exemple, es considera que per recuperar el moviment no hem de demanar al/la pacient hemiplègic/a que es mogui, sinó que pensi, que reconegui, que percebi, que imagini. Com s'aconsegueix? Hem de crear, amb els exercicis, situacions programades de reconeixement en les quals el/la pacient activa aquells processos corticals que espontàniament no podria activar a causa de la lesió. Es a dir, en el cas d'un exercici tàctil, es proposa al pacient, amb els ulls tancats, que discrimini quina textura nota i si es la mateixa sota les dues mans.
FOTO JORDI 0085
Canvis en el processament nerviós
L'intent de reconeixement obligará a una nova organització del sistema-home que podrá ser comprovada objectivament a través de l'observació de l'acció que realitza actualment en el seu dia a dia, en aquest cas d'una acció que involucra la/les ma/mans del/la pacient i per la qual s'està treballant. El moviment (per exemple de la ma) es una manera que té el/la pacient per conèixer (li permet discriminar la textura), per interactuar amb l'ambient/objectes (les textures en sí posades davant seu) a través de la fragmentació del cos (els dits exploren i es mouen de forma independent l'un de l'altre). Es considera l'exercici com un problema la solució del qual obliga a un canvi de processament nerviós, a una activació de noves àrees del cervell i, al final, al control dels elements patològics característics de la patologia.
En la darrera dècada, per superar les dificultats observades en els/les pacients en la seva capacitat per ser autònoms a casa, o en un ambient lluny del seu terapeuta, es va avançar una altra hipòtesi que ha aportat un canvi important en la forma de desenvolupar tot el raonament clínic des de l'òptica neurocognitiva. La hipòtesi és que la cerca de les diferències i les semblances, a través de la comparació, és el que provoca la modificació de l'organització del sistema. S'utilitza un instrument nou, la Comparació entre Accions, des de la fase inicial de l'observació, passant per l'exercici (on es busca utilitzar una imatge prelesional que el/la pacient realitzés correctament abans de la lesió) i en la valoració final de l'exercici (moment en el qual s'han de buscar les diferencies i semblances entre l'exercici i l'acció prelesional per integrar-les i modificar l'acció actual patològica).
El pensar, projectar, sentir... no ha de ser exclusiu del/la pacient, sinó que el mateix terapeuta ha d'estar sempre modificant-se i atent/a a allò que observa i a allò que explica el/la pacient, no sent vàlids els protocols estandarditzats d'un tractament. De fet, la teoria neurocognitiva ha anat adequant-se en les darreres dècades als coneixements en neurociència cognitiva permetent una definició mé sprecisa de la patologia (específic motor i perfil), individualitzant instruments peculiars de treball (problema, hipòtesi perceptiva, control, imatge motora, comparació entre accions) i generant exercicis conseqüents a la teoria i a la seva pròpia evolució.
Laia Sallés, coordinadora i professora de los estudios de Fisioteràpia de la Facultat de Ciències de la Salut de la UVic-UCC i Roberta Ghedina, exdocent dels estudis*
* Aquesta entrada és una revisió d'una entrada anterior publicada l'any 2012 elaborada per les dues docents dels estudis de Fisioteràpia de l'Escola Universitària de Ciències de la Salut de Manresa.
Bibliografia
- Argüelles V, Cracchiolo M, De Patre D, Ferrer Davesa M, Nani C, Rigoni M, et al. La Teoria Neurocognitiva secondo il Confronto tra Azioni (Vol 1). Padova: Piccin Nuova Libraria; 2021.
- Maturana H, Varela F. De máquinas a seres vivos. Autopoiesis: la organización de lo vivo. 5ª ed. Santiago de Chile: Editorial Universitaria; 2006. Disponible en: https://antropologiafractal.files.wordpress.com/2015/08/de-mc3a1quinas-y-seres-vivos-autopoiesis-la-organizacic3b3n-de-lo-vivo.pdf
- Rizzolatti G, Sinigaglia C. Las neuronas espejo. Los mecanismos de la empatía emocional. Barcelona: Paidós Ibérica; 2006.
Afegeix un nou comentari