Com prevenir lesions a les cames en l'hoquei herba

L’hoquei herba és un esport col·lectiu que es juga entre dos equips de deu jugadors i un porter. Es fa ús d’un stick amb el que s’intenta marcar gol a la porteria oposada passant-se una bola de dimensions reduïdes i de consistència alta. En aquesta entrada repassem les principals característiques de l'esport, les principals lesions que afecten les persones que el practiquen i com prevenir-les.

Com és el terreny de joc de l'hoquei herba

Aquest esport es practica en camp, generalment en superfícies de gespa natural o turf (moqueta), tot i que actualment és més freqüent el turf remullat d’aigua durant el joc. Aquest terreny té poc amortiment i una adherència adequada si es fa ús d’un calçat específic. Els principals inconvenients són que és abrasiu i que es sobreescalfa. 

El gest esportiu en la pràctica de l'hoquei

Un factor diferencial d’aquest esport és el gest esportiu. La posició habitual d’un jugador d'hoquei és amb el tronc i la pelvis flexionats, i els genolls i els turmells en semiflexió. Amb aquesta posició es busca una actitud més dinàmica i activa pel joc. Una de les característiques relacionades amb el gest és el xut, que requereix un moviment de swing amb les extremitats superiors amb l’objectiu de fer passades de llarga distància o de tir a porteria. 

Les principals lesions a les cames en la pràctica de l'hoquei herba

A les extremitats inferiors són freqüents les contusions, les lesions musculars, les lesions lligamentoses i les lesions dèrmiques. Les poden agrupar d’aquesta manera:

• Lesions provocades per factors externs al jugador, com poden ser contusions provocades per cops de bola, de l'stick o de xocs amb altres jugadors. La majoria de les que requereixen tractament del servei d’urgències de l’hospital són d’aquest tipus. 
• Lesions provocades per factors que depenen del jugador, com les que provoquen les forces internes que actuen sobre els músculs, lligaments o articulacions. Aquestes forces poden provocar ruptura d’aquestes estructures.
• Les estructures músculotendinoses més afectades són les posteriors de la cuixa, ja que durant el joc estan en constant tensió.
• Els esquinços de turmell són les lesions més freqüents d’aquest grup pels canvis de direcció i girs bruscos que s’efectuen durant el joc o bé per trepitjades sobre altres jugadors.
• També hi ha una incidència elevada de lesions de lligaments encreuats com a conseqüència de l’alta adherència entre la superfície i el calçat que provoca que el peu quedi ancorat al terreny quan el jugador vol canviar de direcció.
• Les lesions per desgast inclouen totes aquelles causades per l’acumulació d’hores d’activitat.
• Finalment, les lesions dèrmiques, els hematomes subunguials, abrasions i laceracions per caigudes, cops o xocs són també força habituals.

Recomanacions per prevenir lesions en la pràctica de l'hoquei herba

• Higiene esportiva: hi ha d’haver una relació directa entre els entrenaments, la preparació física (muscular i propioceptiva), el descans i la dieta per evitar les lesions i tenir un major rendiment.
• Higiene postural: tot i no ser d’utilitat durant el joc, és essencial mantenir uns hàbits posturals correctes durant les activitats de la vida diària i una bona qualitat de la musculatura. 
• Higiene i cura de la pell: s’ha de tenir en compte la hidratació (aplicar-ne després de l’activitat física), el control de la sudoració, un tall d’ungles adequat i un ús de mitjons adequats (protecció de la fricció del calçat i transpirables). Una visita al podòleg pot ser molt útil per rebre un bon assessorament en relació amb aquests aspectes.
• Calçat: aquest s'ha d’adequar a la superfície, ha de protegir el peu i ha de permetre realitzar el gest esportiu sense interferències. Ha de tenir les següents característiques:
  • Amortiment → ha d’incorporar un encoixinat a la mitja sola per absorbir els impactes que pateixen els peus i les extremitats inferiors, ja que la superfície no el proporciona. 
  • Protecció → material de consistència alta a l’avantpeu per protegir els dits dels impactes i el retropeu per tenir més estabilitat. 
  • Impermeabilitat → per evitar l’entrada d'aigua dins el calçat, ja que a la majoria de camps hi ha aigua durant el joc.
  • Adherència → hi ha d’haver una bona relació entre el calçat i la superfície. Quan el camp és de turf, la sola ha de tenir bastants tacs, però curts. En canvi, si es juga sobre gespa natural, la sola tindrà menys tacs, però més llargs.
  • Pes → Normalment com més lleuger és el calçat millor, però respectant les indicacions que s’han donat als punts anteriors.
  • Ortopodologia: aquesta actuació s’aplicarà a aquelles persones que tenen més risc de lesionar-se a causa d'una afectació de la funcionalitat i/o morfologia dels peus o de les extremitats inferiors. Per aquest motiu és recomanable fer revisions podològiques.

Julia Calvó, Berta Pelegrín i Carla Sánchez, alumnes del grau en Podologia del campus Manresa de la UVic-UCC