Segurament, si preguntéssim com la cognició permet la recuperació de lesions traumatològiques, la resposta no seria immediata. Amb l’Abordatge Neurocognitiu o Comparació entre Accions, més conegut com a Mètode Perfetti, s’incideix molt en aquesta relació, malgrat que aquells que n’hagin sentit parlar potser no ho relacionarien amb la patologia traumatològica, sinó que ho emmarcarien més en la recuperació de persones amb alteració neurològica i, en concret, que cursin amb hemiplegia.
La idea no és falsa, però sí incompleta. Més enllà de poder estar indicat per a altres i diverses patologies i alteracions neurològiques, l’Abordatge Neurocognitiu pot ser molt adequat per a les afectacions de caire traumatològic.
La teoria neurocognitiva de la rehabilitació
Anant per passos, l’Abordatge terapèutic Neurocognitiu es basa en la teoria Neurocognitiva de la rehabilitació. Què ens diu la teoria Neurocognitiva? Proposa, com hipòtesi de treball, el fet que la qualitat de la recuperació depèn dels tipus de processos cognitius (atenció, memòria, llenguatge, imatge mental,…) que s’activen i a més, de la modalitat de la seva activació.
Imagen
Pacient amb ulls tancats i dirigint l'atenció a les informacions tàctils, per poder reconèixer la textura de les diferents superfícies que la fisioterapeuta li presenta.
És a dir, ja sigui en la fase d’observació com en la de realització dels exercicis neurocognitius, el /la fisioterapeuta ha de fer estar al/la pacient atent/a a allò que sent i percep en el seu cos, s’indaga sobre com viu la seva lesió, se li pregunta per les sensacions que nota en la zona, es valora i s’incideix en com parla el/la pacient d’aquella part del cos, se li fan fer diferents comparacions com, per exemple, entre com realitza actualment una acció (p.ex. caminar, aixecar-se de la cadira o bé, agafar un vas per beure) i com la realitzava correctament abans de la lesió,… La unió ment-cos és primordial en la relació terapèutica.
La relació entre memòria i rehabilitació
Podeu pensar i preguntar-vos “però què té a veure la memòria del pacient amb una fractura al canell mentre l’estem tractant? O la intenció i motivació que té per fer aquell gest? I per què ha de ser important cap on dirigeix l’atenció quan es tracta de guanyar força?”.
Realment, la relació entre cognició i recuperació existeix i intentaré explicar-vos-la. Però, per entendre-la, cal tenir presents 3 punts fonamentals de la teoria Neurocognitiva:
- El primer punt consisteix en interpretar l’home des d’un punt de vista sistèmic. Referint-nos al moviment del cos de l’home, la visió sistèmica significa que, per recuperar-lo, el/la fisioterapeuta no pot donar importància al múscul, a l’articulació, al lligament per sí sols, sinó que ha d’analitzar la relació existent entre aquests elements, entre aquestes i d’altres com seria el cervell i sempre dins de l’acció que el subjecte vol desenvolupar. Segons aquesta visió, ens plantejaríem reforçar únicament un múscul?
- En segon lloc, el moviment, entès com acció, ha de portar a la persona a relacionar-se amb el seu entorn i amb els objectes que l’envolten de la millor manera possible per així recollir-ne i construir informacions (per exemple, sentir que el terra és irregular, que el tap de l’ampolla té rugositats…) i això és possible a través de la fragmentació del nostre cos. S’entén com a fragmentació la capacitat de dirigir els diferents segments del cos en diverses direccions a través de les articulacions. Per exemple, la mà és molt fragmentable, ja que presenta moltes articulacions, cosa que ens permet moure els dits independentment entre ells i cada dit de forma molt diversa per adaptar-se a la forma d’allò que volem tocar, acariciar o bé, simplement per assenyalar quelcom. Com més fragmentat sigui el moviment, més informacions podrem obtenir de l’entorn. Per tant, el moviment té una funció cognoscitiva, de coneixement, que interessarà tenir en compte en la relació amb el/la nostre pacient, ja que tots hem experimentat que quan hem tingut dolor, per exemple al genoll o a les cervicals, o bé, si ens hem fet un esquinç de turmell, el què fem és el contrari a fragmentar-nos, ja que tendim a moure’ns en bloc.
- Les propietats dels teixits lesionats representen el tercer punt. Què passa, per exemple, quan un/una pacient ens arriba intervingut del lligament creuat anterior (LCA)? Més enllà de la seva funció mecànica i de sosteniment, hi haurà una alteració de la funció cognoscitiva, de transmissió d’informació, la qual depèn de la integritat i bon funcionament dels teixits (lligaments, tendons, músculs…).
Els exercicis neurocognitius
En els exercicis neurocognitius, des de les primeres fases d’intervenció, es consideren els aspectes físics (es realitza la mobilització del cos del/la pacient i es demana, si es necessita, la participació muscular activa), però alhora es dona molta importància als aspectes informatius, ja que el cos és vist com una superfície receptora d’informacions capaç de fragmentar-se.
Imagen
Pacient intervingut del lligament creuat anterior realitzant un exercici neurocognitiu.
Ja des dels anys 80, amb estudis de neurociències com els de Merzenich i Kaas, entre d’altres, s’afirma que quan hi ha una disminució o pèrdua de la font informativa (com seria en el cas del LCA), a nivell cerebral es produeixen canvis: l’espai destinat prèviament a les informacions del genoll serà ocupat, amb el temps, per noves informacions d’altres parts del cos. I de què depèn? De les experiències que un tingui, i d’aquí la importància del nostre paper a l'hora d’intervenir, amb els exercicis.
En definitiva, des de l’òptica neurocognitiva no es perd mai de vista que els teixits perifèrics afectats en cas de lesió traumatològica són altament rics de terminacions nervioses que envien informació cap al cervell i que aquesta informació serveix per organitzar de nou el moviment, sempre ocupant-se de la relació entre les parts del cos i allò que sent i pensa el/la pacient (processos cognitius), essent doncs un abordatge terapèutic indicat per a l’observació, avaluació i tractament d’aquestes patologies.
Laia Sallés Oller, professora del Grau en Fisioteràpia de la Facultat de Ciències de la Salut de Manresa de la UVic-UCC
Bibliografia
- Perfetti C. El ejercicio terapéutico cognoscitivo para la reeducación motora del hemipléjico adulto. 1ª ed. Barcelona: Edikamed; 1999.
- Merzenich, M.M.; Kaas J.H.; Wall J.; Nelson R.J.; Sur, M.; Fellman, D.J. Topographic reorganization of somatosensorty cortical areas 3b and 1 in adult monkeys following restricted deafferentiation. Trends Neurosci 1983; 8:33-55.
Afegeix un nou comentari