Reconversió industrial

Aquests dies s’està celebrant a Egipte la cimera de l’ONU sobre el clima i els governs es reuneixen per encarar l’emergència climàtica. Això després d’un estiu en què les onades de calor han batut rècords a tot el món i una sequera a l’Àfrica ha posat en risc de mort a més de 20 milions de persones. L’escalfament global està afectant la salut de la població, i fa emmalaltir i més vulnerables els més pobres i marginats del món. Però l’impacte va més enllà. Per exemple, el canvi climàtic també està afectant els pilars de la seguretat alimentària, amenaçant el rendiment i escurçant la temporada dels cultius. Quasi un 30% més de la superfície terrestre mundial es va veure afectada per sequeres extremes entre el 2012 i el 2021, posant més persones en risc d’inseguretat alimentària i desabastament d’aigua. També augmenta la propagació de malalties infeccioses com la malària, que mata més d’1 milió de persones l’any, així com les morts per malnutrició, paludisme o diarrea. Fa més de 30 anys que els polítics debaten sense èxit com frenar el canvi climàtic. Aquesta cimera serà un nou fracàs i els acords de reducció d’emissions de CO2 es tornaran a incomplir. El 2021 s’ha assolit el rècord històric d’emissions amb 36,3 gigatones (GTn). Només en els darrers 20 anys, la Xina ha passat d’emetre 3,5 GTn a 12 GTn, un increment que supera ell sol les emissions conjuntes dels EUA, la UE i el Japó. Les emissions per càpita de la Xina superen les de tots els països desenvolupats. Potser la recessió, i no la cimera, podrà aturar les emissions del gegant xinès.

La gran transformació tecnològica del segle XIX va aprofitar el poder dels combustibles fòssils per al creixement industrial. El segle XX intensifica l’ús d’aquestes tecnologies i inicia la via de l’escalfament global. El projecte industrial del segle XXI haurà de ser probablement la descarbonització l’economia. I s’hauran d’assumir costos. Els cotxes van trigar uns 30 anys, a partir del 1900, a substituir completament els cavalls. La història demostra que les transformacions que afecten infraestructures senceres, com les que es necessiten avui, requereixen més temps. El canvi serà més lent del que demanen els activistes del canvi climàtic. Cridar més no ho canviarà i les rebequeries de la sueca Greta Thunberg, tampoc. A la cimera acordaran una reducció en l’emissió de gasos contaminants. Però ni es complirà ni podem tampoc pretendre consensos de 200 països. Un nou enfocament demana centrar-se, sector per sector i empresa per empresa, en les tecnologies que són necessàries per crear una economia menys contaminant. A mesura que aquestes tecnologies es provin, s’experimentin i millorin, els costos baixaran i es podran generalitzar.

L’eliminació de les emissions de carboni requerirà una transformació radical de la majoria de les indústries, des de les companyies aèries fins a l’agricultura. Cada sector, com l’aviació, l’electricitat, les finances, la silvicultura, el transport marítim o per carretera i la producció de ciment o acer, té els seus propis models de negoci i les seves particularitats, de manera que cadascun necessitarà una estratègia pròpia. Algunes empreses sueques ja estan subministrant les primeres tones d’acer net a la indústria de l’automòbil. En el transport marítim, un grup de països col·laboren amb empreses líders per crear els primers corredors marítims verds del món, on els ports coordinen estàndards i inversions perquè els vaixells naveguin amb emissions mínimes. Cap d’aquestes iniciatives respon a un pla central ni és fruit de cap cimera multilateral, sinó que van sorgir de manera independent i descentralitzada. Per això cal avaluar constantment els experiments i provar tecnologies en diferents contextos per veure si realment funcionen. Així s’ha arribat a què el 9% de tots els cotxes venuts el 2021 han estat elèctrics o híbrids. La transició del cotxe convencional a l’elèctric sembla imparable.

Donat que la indústria de la Catalunya Central està molt concentrada en el sector auxiliar de l’automòbil, aquí sí que hi ha un problema que requereix l’atenció de les autoritats. Quasi el 70% de les empreses té un alt risc de desaparèixer si no s’adapta a les noves demandes de l’automoció. El problema ja no és que el desplegament de la infraestructura pública de recàrrega encara estigui per fer o que els fons Next Generation no arribin segons s’havia promès o que el macrocentre de formació de Martorell continuï desocupat, sinó que és la reconversió de tot un sector industrial de gran importància per a la Catalunya Central. Amb l’electromobilitat perden sentit activitats com els tallers de reparació i la fabricació d’elements com el càrter i els frens, el cigonyal i les bugies, o el motor i el tub d’escapament. Molts elements del cotxe convencional desapareixeran inexorablement. Quin pla d’actuació i de contingències s’ha previst per afrontar la reconversió? Quin suport es rebrà de l’administració pública? Com se sumaran les micro i petites empreses a la digitalització i fabricació avançada? Quin futur té la planta de Martorell? El sector tèxtil dominant es va reconvertir en metal·lúrgic a la crisi de la dècada de 1970. Mig segle més tard, també bona part del sector de l’automoció s’haurà de reconvertir i milers de treballadors perdran el seu lloc de treball. Realment estem preparats davant la reinvenció de la indústria de l’automòbil?

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis de grau en Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC