Estudis de fisioteràpia a Manresa: 20 anys de recorregut i 8 reptes

Tinc la gran sort de poder dir que la meva professió és la meva passió. Des de sempre he sabut que volia ser fisioterapeuta, ja que dins l’àmbit de la salut, que era el camp escollit per desenvolupar la meva vida, és una professió que permet tenir un contacte estret i continu amb les persones a les quals atenem. Però fa 20 anys la meva visió de la professió era bastant més difusa... ja sigui perquè vaig fer una elecció més aviat instintiva, ja sigui també pels salts de gegant que la professió ha arribat a fer durant aquesta última dècada. Vaig formar part de la primera promoció dels estudis de fisioteràpia a Manresa i d'això ja n'han passat 20 anys, una xifra que es mereix mirar enrere i endavant cap als reptes de la professió. 

Quan va ser el moment d’escollir estudis superiors vaig saber que existiria l’opció d’una escola de fisioteràpia nova a Manresa. Desconeixia què era la Fundació Universitària del Bages (FUB), no tenia cap coneixement sobre el pla d’estudis, fins i tot quan vaig entregar la butlleta de sol·licitud a l’institut, em van demanar si n’estava segura. I tant! Ho tenia claríssim: si podia, em quedava a Manresa a estudiar fisioteràpia.

Tres edificis abans de la FUB1

I què m’hi vaig trobar aquell primer dia? Doncs una universitat que ens acollia amb els braços oberts, en una sala d’actes de la Clínica Sant Josep, instal·lacions que vam utilitzar durant els dos primers cursos. Per a mi, manresana de tota la vida, era curiós estudiar a l’antiga Coronària o a Les Saleses (on va començar l'activitat de la FUB amb els estudis d'Infermeria). Més estrany va ser quan ens vam traslladar a un antic concessionari de cotxes, a la carretera de Cardona!

Els nostres anys no van ser gens monòtons. Vam conèixer fins a tres ubicacions dels estudis, sense encara arribar a estrenar l’edifici central que tots coneixem ara com a FUB1. Érem uns exploradors, plens d’il·lusió, mil hores lectives de més i una quantitat important de docents que es repetien per les diferents assignatures. En el fons, érem com una família amb ganes d’engegar un projecte. D'aquella entapa en conservo amics, companys de professió i companys de feina també. 

Anys després, i un cop donades unes quantes voltes laborals, he tingut la sort de poder-me incorporar a l’equip docent dels estudis de fisioteràpia de la FUB, cosa que va comportar nous reptes. Amb els anys vam passar de ser uns estudis de diplomatura, amb una projecció acadèmica molt limitada, a tenir la necessitat professional (i sobretot, la capacitat de poder-ho fer) de progressar a nivell acadèmic, i obtenir el títol de doctorat. De ser una escola adscrita a una universitat, a tenir facultat pròpia. Nous reptes per a una professió que ha passat de tenir un caràcter més aviat romàntic i experiencial, on si ara mirem una mica enrere, veiem que hem après a criticar els abordatges mecanicistes que fèiem aleshores, gràcies a la incorporació al món científic i de l’evidència científica, a realitzar abordatges basats en el raonament clínic i aquesta evidència científica de la qual ara també participem. 

8 reptes de la professió

No seríem on som ara com a professió sense tots els nostres avantpassats, que van posar el seu esforç i capacitat per créixer, i encarar els reptes que encara tenim per davant, que no són pocs, precisament, però que si alguna cosa ens defineix com a professió és que som uns inconformistes, sempre buscant punts de millora i desenvolupament. Per tant, els qui es graduen aquest any, què explicaran d’aquí a 20 anys? Potser s’hauran pogut complir alguns dels reptes que he recollit entre l’equip docent de Fisioteràpia i que enumero a continuació:

• Categories professionals i Especialitats reconegudes. El reconeixement d’especialitats dona la possibilitat de poder eixamplar les competències de la Fisioteràpia davant la necessitat de resposta als nous reptes epidemiològics i sanitaris per part dels professionals de les ciències de la salut.
• Inclusió a la llei del medicament per prescripció d’ajudes ortoprotèssiques i retirada de medicaments prescindibles vinculats a processos dolorosos o inflamatoris d’etiologia mecànica destinats a tractar la conseqüència i no la causa que puguin condicionar els efectes terapèutics de la fisioteràpia en aquests processos.
• Convertir-nos en professionals de “primera intenció” al sistema públic de salut.
• Presència dels fisioterapeutes en tots els centres d’atenció primària.
• Apartar les pseudociències de la pràctica de certs sectors de la fisioteràpia.
• Integració definitiva de la fisioteràpia en la investigació i la recerca.
• Facilitar la comunicació a les persones més greument afectades.
• Inclusió del fisioterapeuta en l’equip multidisciplinari de manera efectiva, permetent una comunicació més fluida entre els diferents professionals de la salut.

Olga Borao, fisioterapeuta i docent del Grau en Fisioteràpia de la Facultat de Ciències de la Salut de Manresa de la UVic-UCC. Borao forma part de la primera promoció de titulats en Fisioteràpia a Manresa