Entrevista a Elvira Garcia, gerent d'Inoxforma: "No crec en les quotes o distribució per gènere, sinó en el mèrit i la professionalització"

Elvira Garcia, nascuda a Navàs i llicenciada en dret per la UPF, fa més de 30 anys que treballa a Inoxforma, una empresa especialitzada en la transformació de xapa d’acer inoxidable per als sectors de la valvuleria, elèctric, electrònic i alimentació. Actualment n’és la gerent i, a més, ocupa la vicepresidència de la Cambra de Comerç de Manresa. Ens rep a la sala de reunions de la planta baixa de l’empresa, en un espai on destaquen unes boles per vàlvules en acer inoxidable. Amb la seva recerca han estat capaços de transformar boles originàriament de fundició en boles fabricades en xapa, aconseguint un pes molt inferior sense alterar la composició del producte, fet que implica un estalvi en el cost del material i un benefici mediambiental. Disposen de les últimes tecnologies per transformar l’acer inoxidable en instal·lacions de més de 8.000 m2 al polígon industrial del Pont Nou a Manresa.
 
Quina ha estat la seva trajectòria professional?
 
Quan cursava el COU, volia dedicar-me a les relacions públiques. El meu pare, amb un pragmatisme admirable, em va fer prendre consciència que seria més prudent explorar altres opcions. Així doncs, vaig decidir estudiar Dret a Barcelona, segona promoció de la Universitat Pompeu Fabra. Tot va canviar quan em va contractar Jordi Serra, el propietari d’Inoxforma, que estava buscant algú amb habilitats en anglès. Aquesta oportunitat em semblava inicialment temporal, però en Jordi va veure alguna cosa en mi i em va oferir la possibilitat de treballar en diversos departaments de l’empresa.
 
Quina és l’activitat d’Inoxforma?
 
Fa pràcticament 50 anys que transformem l’acer inoxidable. Sempre diem que donem forma a l’acer inoxidable. Som 80-85 treballadors, facturem aproximadament 17 milions i exportem el 60% de la producció a Europa, EUA i Rússia. Estem en constant evolució per poder adaptar-nos a les noves tecnologies, invertint tant en recursos tècnics com humans per poder oferir als nostres clients el millor producte i servei possible. Tenim com a objectiu poder ser el seu proveïdor global, oferint-li un producte semi o completament acabat segons les seves necessitats, treballant amb exigències de qualitat. El meu primer viatge del departament comercial va ser a Alemanya, una experiència que em provocava molta incertesa. No obstant això, vaig quedar sorpresa en descobrir que el client valorava més la professionalitat i l’acompliment dels compromisos que no pas la timidesa o la inseguretat d’una principiant.
 
Ser dona us ha suposat més dificultats?
 
El món industrial és majoritàriament masculí. El client vol servei i qualitat i has de demostrar que pots fer-ho amb competència i professionalitat. És difícil fer el primer pas, perquè hi ha poques dones directives. A Rússia, malgrat et coneixen de parlar per telèfon, tenen actituds masclistes. La nostra feina requereix una dedicació enorme i afrontem desafiaments únics com a mares. Encara que comptem amb el suport de la nostra parella, res pot igualar la relació especial entre la mare i els fills. És possible ser mare i ocupar una posició directiva, però a vegades cal fer alguns sacrificis, ja que no sempre es pot estar a tot arreu. Ser mare és el més gran i important que he experimentat a la vida, i em sento enormement feliç amb la feina que desenvolupo. Les dones hem de creure en nosaltres, treballar molt i marcar-nos objectius. Per exemple, nosaltres disposem d’una dona en la secció de soldadura. A mecanització també hi ha una noia procedent del Centre de Formació Pràctica. No crec en les quotes o distribució per gènere, sinó en el mèrit i la professionalització. La feina ha de ser per al millor professional, amb independència del gènere. I sóc feminista!
 
També és vicepresidenta de la Cambra de Comerç i de la Patronal del Metall
 
Sí. Nosaltres hem d’estar orgullosos de qui som i el que fem. A la Catalunya Central pequem, a vegades, de ser massa tancats, massa individualistes. Les empreses metal·lúrgiques del territori ens coneixem totes i recordem molt ràpidament alguna experiència passada negativa o no reeixida. Això queda en la memòria corporativa i condiciona massa sovint les estratègies de creixement compartit. Hauríem de potenciar més la nostra cooperació, mancomunar esforços i buscar sinergies. És veritat que alhora competim per uns recursos, com pot ser la mà d’obra qualificada, i que ens hem de respectar i mantenir sempre l’ètica empresarial. Però hauríem d’imitar les empreses del nord d’Itàlia, de dimensió reduïda però molt competitives. Quan els arriba algun projecte que supera les seves possibilitats productives individuals, no el refusen. Busquen sumar esforços en l’entorn i aconseguir sinergies. Una empresa pot ser molt bona en la soldadura i l’altra en el mecanitzat o els sistemes de verificació. Hem de superar reticències, perquè la unió fa la força. No podem dir que “això ja ho vam provar i no va anar bé”. Tornem-ho a provar, potser de manera diferent, fins que surti bé.
 
El sector del metall és la indústria més important de la Catalunya Central. Tenim centres universitaris, formació pràctica en aquest sector específic, també l’Eurecat…
 
Hem de formar personal qualificat perquè és escàs. Busques un bon matricer i no el trobes, un bon soldador i no el trobes… Quan ens ve un enginyer jove demanant feina li dic que el sostre el posa ell. Els primers mesos no aportarà encara valor productiu a l’empresa i farà nosa, però ha d’estar disposat a aprendre i adaptar-se a les circumstàncies. Nosaltres apostem per la robotització i paguem la formació d’enginyers en control numèric i tècniques específiques. El nostre cap d’oficina tècnica és un enginyer que va començar les pràctiques amb nosaltres. El seu esforç, l’actitud i les ganes de tirar endavant l’han fet pujar fins on és ara. Altres treballadors, en canvi, faran de peó tota la vida, no per manca d’aptituds, sinó per la poca implicació i actitud a la feina.