La depressió s'ha convertit en la gran epidèmia del nostre temps. Segons els informes de l'Organització Mundial de la Salut, els trastorns depressius ocupen el segon lloc en causa de mort després de les cardiopaties. La indústria farmacèutica ha experimentat uns guanys extraordinàries. Segons recull Allen Frances, en el seu excel·lent llibre Som tots malalts mentals? (Ed. Ariel), cada any s'estenen 300 milions de receptes de fàrmacs psiquiàtrics només als EUA i els antidepressius generen 12.000 milions de dòlars a l'any. Però, són efectius els antidepressius?
Sembla que s'està fent un sobre-diagnòstic de la depressió. En relació amb això convé reflexionar sobre per què molts d'aquests diagnòstics els fan els metges de capçalera. El Dr. Allen, referint-se a la població dels EUA, diu que l'excés de medicació psicotròpica per part dels metges d'atenció primària s'ha convertit en una greu amenaça contra la salut pública, però ha fet augmentar espectacularment els ingressos de la indústria farmacèutica.
Al nostre país, un Informe del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat sobre la utilització de medicaments antidepressius a Espanya durant el període 2000-2013 (Data de publicació: 2015.01.14) recull que el major ús dels antidepressius podria explicar-se per l'augment de la incidència de trastorns de l'estat d'ànim, per la major detecció diagnòstica per part dels metges d'atenció primària, així com per l'extensió de les indicacions terapèutiques autoritzades per a aquests medicaments.
Espanya, al capdavant del consum d'antidepressius
El psiquiatre i psicoterapeuta José Luis Pedreira Massa, en un article publicat a la revista Redacción Médica, diu que el darrer informe de la Junta Internacional d'Estupefaents situa Espanya, per segon any consecutiu, al capdavant internacional en el consum d'ansiolítics i antidepressius.
Sembla, per tant, que la depressió és tractada com una malaltia mèdica, de causa biològica, que com tota malaltia d'etiologia biològica ha de ser tractada amb un fàrmac. Per a la indústria farmacèutica i per a molts professionals, la depressió té el seu origen en neurotransmissors defectuosos, per exemple que quan ens sentim abatuts els nostres nivells de serotonina (neurotransmisor) baixen.
No obstant això, nombrosos estudis, tot i que les companyies farmacèutiques sostenen el contrari, mostren que no hi ha correlació entre l'ansietat o la depressió i uns nivells baixos de serotonina. Així ho recull C. Lane, Catedràtic de la Universitat de Chicago, en el seu text La timidesa (com la psiquiatria i la indústria farmacèutica han convertit emocions quotidianes en malaltia) )Ed. Zimerman), que conclou que és més fàcil acceptar que el nostre patiment prové d'uns neurotransmissors defectuosos que admetre que hi ha multitud de factors -psicològics, biològics, socials i ambientals- que influeixen en els nostres estats mentals.
Poca evidència científica sobre l'efectivitat dels antidepressius
La principal publicació dels metges nord-americans, The Journal of the American Medical Association (Vol. I, núm. 1,6-1-2010), basant-se en múltiples estudis realitzats entre 1980 i març de 2009 conclou que, si bé el 75% dels pacients amb depressió es beneficien de la medicació, els placebos van resultar tan eficaços com els medicaments en un 75%. Els resultats d'aquest mega-estudi indicaven que hi ha poca evidència que els antidepressius tinguin efectes farmacològics específics comparats amb els placebos per a pacients amb depressió lleu i moderada. Coincideixen amb aquestes dades les conclusions que sosté el Dr. Allen a l'obra anteriorment esmentada.
Una altra opinió discordant és la de la Dra. Joanna Moncrieff, professora de Psiquiatria a l'University College de Londres (UCL). Per a ella, el concepte modern de depressió no va ser plenament acceptat fins al desenvolupament de la idea d'un fàrmac antidepressiu (Parlant clar. Una introducció als fàrmacs psiquiàtrics. Ed. Herder). Aquesta autora sosté que la indústria farmacèutica ha col·laborat en transformar en malalties psiquiàtriques problemes que abans eren vistos com una cosa pròpia de situacions socials o interpersonals. Segons aquesta autora, assajos recents mostren que la diferència entre els que prenen antidepressiu i placebo és molt petita, de fet, tan petita que resulta poc probable que el seu ús valgui la pena, fins i tot encara que tinguessin un efecte antidepressiu real. Encara que l'informe de l'Institut Nacional de Salut i Excel·lència (NICE) del Regne Unit reconeix que poden no ser útils en trastorns d'intensitat lleu o moderada, sí que reconeix beneficis en persones amb depressions greus.
Més recentment el psicòleg James Davis, al seu llibre Sedados (Capitán Swing, 2022), critica la medicalització dels problemes emocionals. Sosté que no s'han trobat marcadors biològic per a la majoria de condicions de Salut Mental i que no es té cap prova biològica per verificar cap tipus de diagnòstic psiquiàtric. En una entrevista recent a El País (16/03/22), diu que en la gran majoria de les persones amb depressió, la diferència entre placebo i l'antidepressiu és clínicament insignificant, només a la depressió severa s'observa algun benefici, i cita un estudi a la revista The Lancet, publicat per Andrea Cipriani de la Universitat d'Oxford. En una altra publicació recent Seikkula i Arnkil (Diàlegs oberts i anticipacions terapèutiques, Herder, 2019), recullen metaanàlisi realitzades que han demostrat que la medicació antidepressiva no té més efectivitat que el placebo en depressions d'intensitat lleu o moderada.
És convenient, per part de tots, reflexionar sobre aquestes informacions. Per què se segueix fent ús d'un recurs terapèutic amb grans costos econòmics i en nombroses ocasions amb greus efectes secundaris quan, com hem sostingut més amunt, pel que fa a les depressions lleus, els antidepressius, tenen el mateix efecte que el placebo?
Alternatives als antidepressius
El psiquiatre i psicoterapeuta José Luis Pedreira Massa, a l'article esmentat anteriorment, conclou que caldria “enfortir el funcionament comunitari i en xarxa dels serveis assistencials; el canvi en la formació dels professionals, primant les psicoteràpies; i, finalment, un canvi en l'organització i el funcionament dels serveis de salut mental i dotar-los amb els recursos humans necessaris, tant en nombre com en el perfil professional”.
Aturem-nos en una de les propostes d'aquest psiquiatre.
Per què no es recorre a la psicoteràpia? És cert que es requereix més temps i que les promeses de la indústria farmacèutica posen l'esquer de la immediatesa, de "curar-nos" sense haver de realitzar cap esforç. Aquesta proposta requereixi d'un diàleg, d'integrar símptomes en la història personal, d'un respecte i compromís per trobar la millor manera d'alleujar el sofriment. Integrant la majoria de les vegades, psicoteràpia i fàrmacs, s'imposa l'esperança d'aconseguir resultats tan sols amb la ingesta de la píndola màgica.
Així ho assenyala el Dr. Allen, en l'obra citada, en la qual assenyala que a la psicoteràpia li falta aquesta part seductora de la indústria farmacèutica segons la qual "tot té l'origen en un desequilibri químic". No obstant això, com bé afirma aquest autor, la psicoteràpia funciona igual de bé que els fàrmacs en trastorns lleus i moderats, i encara que triga més a tenir efectes i per tant costa més, els seus efectes són més beneficiosos, més duradors, i per tant, amb el temps és més barata i millor.
Com ens assenyala Luis Hornstein a Autoestima i Identitat (Ed. Fons Cultura Econòmica), és científicament fals i humanament perillós postular que les depressions són només biològiques. Aquest metge psiquiatre i psicoanalista defensa que les depressions han de ser abordades des del paradigma de la complexitat i així podem entendre el desequilibri neuroquímic present en les depressions a causa d'una acció conjunta i difícilment deslligable de l'herència, la situació personal, la història, els conflictes, la malaltia corporal, les condicions històriques i socials, les vivències, els hàbits i el funcionament de l'organisme. Sent més concrets podríem anomenar un treball temporal i mal remunerat, atur, desnonaments, exigències altes a la feina, incertesa sobre la situació social...
Per acabar, recollim algunes de les reflexions que proposa la Dra. Moncrieff en la seva obra. Entre d'altres, que tothom qui consideri prendre un medicament psiquiàtric hauria de preguntar què se sap sobre les possibilitats de recuperació sense el tractament farmacològic; conèixer les proves que existeixen sobre si l'ús del fàrmac en aquesta situació particular ajuda a millorar; i informar tothom sobre les alternatives als fàrmacs.
Seria desitjable que, al nostre país, es donés el que sosté la Dra. Moncrieff, per al Regne Unit: que l'assessorament i la psicoteràpia poden ser accessibles a les persones amb patiment mental a través dels seus metges de família, el que suposa una alternativa benvinguda davant de la omnipresent prescripció d'antidepressius.
Miguel Pérez, psicòleg de la Clínica Universitària de Manresa
Afegeix un nou comentari