Aquest article és un resum del treball de final de grau de la graduada en Fisioteràpia a UManresa, Océane Serieye. L’estudi explora els efectes de la combinació de l’educació en neurociència del dolor amb exercicis terapèutics en dones adultes amb Síndrome de Dolor Regional Complex de tipus 1 a l’extremitat superior.
La Síndrome de Dolor Regional Complex de tipus 1
La Síndrome de Dolor Regional Complex de tipus 1 (SDRC-1) és una afecció incapacitant i complexa que afecta principalment les dones adultes a l’extremitat superior després d’una fractura (1). Cada any, es diagnostiquen uns 5,46 casos per cada 100.000 persones, i la seva prevalença augmenta amb el pas dels anys (2). Es tracta d’un trastorn multifactorial caracteritzat per una àmplia varietat de símptomes somàtics i psicològics que tenen un impacte significatiu en la qualitat de vida dels pacients.
La SDRC-1 es manifesta a través d’una gamma de signes i símptomes, tant físics com psicològics. Entre els símptomes somàtics més comuns es troben dolors crònics espontanis, alteracions de la sensibilitat, trastorns de la mobilitat articular, trastorns de la motricitat, trastorns musculars, trastorns de la propiocepció i alteracions del trofisme (2,3).
A més dels símptomes físics, els pacients amb SDRC-1 sovint experimenten trastorns psicosocials significatius (4). En comparació amb altres patologies cròniques, aquests pacients solen presentar nivells elevats d’ansietat i/o depressió, una percepció alta de la seva discapacitat i una baixa autoestima associada amb una visió negativa del seu propi cos.
Impacte en la qualitat de vida i costos
El conjunt d’aquests factors provoca que, amb freqüència, les persones que pateixen SDRC-1 es vegin limitades en la seva participació en activitats socials, i la seva capacitat laboral es redueix a causa de la falta de funcionalitat de les extremitats afectades (5). Els dos aspectes psicosocials principals del síndrome són la quinesofòbia (por al moviment) i el catastrofisme, que disminueixen significativament la qualitat de vida de les persones que el pateixen.
A més, la SDRC-1 es considera un problema de salut pública a causa del seu impacte significatiu en la qualitat de vida, les relacions personals i la salut mental dels pacients (6). També és una de les síndromes de dolor més costoses, ja que el seu diagnòstic requereix múltiples consultes mèdiques i proves complementàries per descartar altres patologies (7). A més, no hi ha cap protocol fiable o aprovat per tractar la SDRC-1, i sovint es necessita un enfocament de tractament individualitzat. Això implica provar múltiples fàrmacs, realitzar diverses intervencions pal·liatives invasives i sessions de fisioteràpia abans de trobar la solució adequada. Aquest procés genera una càrrega socioeconòmica considerable, i es fa necessari trobar una solució terapèutica simple i rendible per gestionar aquests pacients de manera més efectiva (6).
Tractament actual i l’Educació en Neurociència del Dolor (PNE)
Fins ara, el tractament de la SDRC-1 s’ha basat principalment en Exercicis Terapèutics, considerats el “Gold Estàndard” per a aquesta patologia. No obstant això, es reconeix que el tractament ha de ser multidisciplinari i incloure la participació de professionals de la fisioteràpia, medicina, farmacologia, especialistes en el maneig del dolor, així com psiquiatres, entre d’altres (3).
En els últims anys, nombrosos estudis han investigat l’eficàcia de noves tècniques per al maneig de la SDRC-1, i ha sorgit una nova recomanació terapèutica: l’Educació en Neurociència del Dolor (PNE) (8).
Què és la PNE i quins beneficis té en el tractament de la SDRC-1?
La PNE es defineix com l’exposició de conceptes relacionats amb el dolor, de manera accessible, per permetre al pacient comprendre aspectes complexos de la neurociència mitjançant il·lustracions, esquemes i històries. Aquest procés té com a objectiu modificar la percepció del pacient sobre el dolor i la seva comprensió (9). Es tracta d’una eina terapèutica valuosa, simple i rendible, perquè només es necessita un terapeuta especialista en el maneig del dolor crònic. A llarg termini, la PNE possibilita la millora de l’autogestió del dolor, la motivació i l’adherència al tractament (10).
Tot i que la PNE encara no s’ha aplicat directament a la SDRC-1, ha estat utilitzada en altres patologies cròniques, com els dolors musculoesquelètics crònics (12). Aquesta intervenció ofereix molts beneficis als pacients, com la disminució dels nivells de dolor, de quinesofòbia i de catastrofisme, així com la millora de l’autogestió del dolor, la motivació i la participació activa en el tractament.
Per maximitzar els resultats, es recomana associar la PNE amb exercicis terapèutics de fisioteràpia (exercici físic actiu, mobilitzacions actives, hidroteràpia, etc.), ja que això facilita la preparació del pacient per al moviment, eliminant conductes mal adaptatives i generant nous records de moviment sense sensació dolorosa (13).
Conclusions del Treball Final de Grau
En conclusió, la combinació de PNE i Exercicis Terapèutics emergeix com una estratègia terapèutica valuosa per al maneig de la SDRC-1 en fisioteràpia. Té el potencial de reduir la quinesofòbia, el catastrofisme i la intensitat del dolor, alhora que millora la qualitat de vida i la funcionalitat de l’extremitat superior.
Tot i que els resultats són prometedors, es necessiten més investigacions per validar la seva eficàcia i aplicar els resultats a una població més àmplia, destacant la necessitat de més estudis que proporcionin solucions terapèutiques efectives als pacients amb la SDRC-1.
Océane Serieye, graduada en Fisioteràpia a UManresa
Afegeix un nou comentari