El diagnòstic en fisioteràpia és un terme que últimament sona amb força. La sentència de l’Audiència Nacional del 2 de desembre de 2009 ja n’avalava la seva existència i, a dia d’avui, la seva formulació és un dels requisits exigits als estudiants del títol del grau de Fisioteràpia. Però, què és exactament el diagnòstic de fisioteràpia? Què ha de contenir i amb quin format?
Existeix una definició de l’any 1994 que formulava Éric Viel en el seu llibre “Diagnóstico fisioterapéutico” que si bé ofereix un marc apropiat, no descriu alguns detalls que des dels estudis de grau en Fisioteràpia de Manresa considerem importants. Per aquest motiu, hem anat construint un model que considerem acurat i apropiat per a la pràctica clínica de la nostra professió.
El diagnòstic de fisioteràpia ha de ser un relat ordenat i elaborat que contingui les dades i aspectes del pacient que són rellevants per la simptomatologia/disfunció per la qual ens visita, a la vegada que estableixi relacions de causalitat entre els diferents elements que el conformen. Els elements a detallar han de cobrir les següents categories:
- dades generals del pacient (edat, sexe, professió…)
- estructures corporals relacionades amb la simptomatologia del pacient
- funcions/disfuncions sent causa o conseqüència de la simptomatologia del pacient
- participació i activitats preservades o alterades en relació al motiu de consulta
- factors ambientals que afecten a la problemàtica del pacient.
Aquestes categories a cobrir estan basades en la “International Classification of Functioning, Disability and Health“(CIF), que va ser aprovada per la Word Health Assembly el 2001. Aquesta classificació internacional dona un marc de referència per descriure i organitzar la informació de funcionalitat i disfunció. Igualment aquesta classificació, proporciona un llenguatge estàndard i una codificació de cada estructura, funció, activitat i participació, i factor ambiental que pot utilitzar-se en la redacció del diagnòstic en fisioteràpia.
Cal destacar, com a element essencial del diagnòstic de fisioteràpia, que tant l’elecció de les dades escollides que es relacionen amb la disfunció, com les relacions de causalitat establertes són criteri i judici professional del qui elabora el text, sent doncs un document que plasma el raonament clínic de l’examinador. Que el diagnòstic de fisioteràpia inclogui aquesta interpretació de les dades permet en un segon terme la formulació d’objectius terapèutics i l’elaboració del tractament, objectiu finalista del diagnòstic en fisioteràpia.
Un aspecte important a considerar en el moment de construir el diagnòstic en fisioteràpia, és la curosa utilització de les afirmacions i les hipòtesis. Si bé un dèficit articular cal expressar-ho com a afirmació “presenta una limitació articular en el sentit de la flexió de 10 graus”, una causalitat d’una dolència cal formular-la sempre com una hipòtesi “la hipertonia muscular de l’erector espinal sembla agreujar la sensació de dolor”. Cal tenir present que el dolor percebut és una interpretació de diferents informacions de què el cervell disposa (nociocepció, creences, antecedents viscuts…) i que per tant, no té perquè tenir una relació directa i proporcional al dany tissular. Aquesta premissa, entre altres incerteses de l’evidència clínica actual (exemple: un dèficit de la musculatura profunda com a causa d’un dolor lumbar) ens obliga constantment a utilitzar en el diagnòstic de fisioteràpia expressions com “compatible a”, “sembla que explica”, “ sembla agreujar”, “ens porta a pensar”, “sembla condicionar”…
Imagen
El diagnòstic de fisioteràpia és un procés d’anàlisi de les deficiències i discapacitats observades i/o estudiades. És un procés d’avaluació del pronòstic funcional les deduccions de les quals permeten:
■ Establir un programa de tractament en funció de les necessitats observades
■ Escollir l’actuació de fisioteràpia que es realitzarà
Es tracta de recolzar el balanç d’estat funcional sobre els fets ja observats i recollits al llarg de la visita, mesurats mitjançant uns tests apropiats. El diagnòstic revela les diferències de la persona examinada: descoordinació, rigidesa, dolor, lentitud i comportaments motors inapropiats, igualment que les discapacitats i els hàndicaps que se’n deriven.
Eric Viel, 1994
A continuació, es mostra un exemple de diagnòstic en fisioteràpia amb una codificació de colors per ressaltar-ne les diferents categories.
Home de 30 anys amb dolor lumbar crònic inespecífic recurrent (b28013) (s76002)(EVA 0-7) de 15 anys d’evolució compatible a una inestabilitat estructural (b7150) a nivell lumbar baix en sentit de l’extensió lumbar (espondilolistesis) igualment que un dèficit d’estabilitat funcional (b7608) mateix nivell i sentit (extensió lumbar baixa precoç i exagerada en diferents moviments funcionals).
Tant l’augment de corbes posturals (s76000) (s76001) (s76002) amb translació anterior de la pelvis (sway back) que s’observa en la seva postura,com la incapacitat, com el dolor recurrent, ens porta a pensar en una debilitat i/o incoordinació de la musculatura del tronc (b7305), teòricament i sobretot de la musculatura estabilitzadora. La limitació de la mobilitat dorso-lumbar (b7101) sembla agreujar la inestabilitat lumbar baixa. Igualment, la hipertonia muscular (b7355) a nivell lumbar sembla agreujar la sensació de dolor a aquest nivell.
Acompanya el quadre anteriorment descrit, tot podent contribuir a la sobrecàrrega de la zona lumbar, una rigidesa de certs grups musculars de les extremitats (b7350) com el pectoral major i menor, el rodó major, l’iliopsoas i els isquiotibials (bilateral en tots els casos).
Aquesta dolença limita les bipedestacions prolongades (d4154) que ocasionalment té en la seva vida diària, les activitats vigoroses, el córrer (d4552) i li condiciona la posició de dormir (d4150) (necessita tenir les cames doblades per dormir). La seva feina de conserge no es veu impossibilitada però sí dificultada (d850).
No s’evidencien factors psicosocials evidents que es relacionin amb la cronificació de la patologia(banderes grogues) tot i que el temps elevat d’aquesta dolença sembli condicionar amb alta probabilitat una sensibilització central augmentada.
Júlia Jubany, professora del grau en Fisioteràpia de la Facultat de Ciències de la Salut de Manresa de la UVic-UCC
Afegeix un nou comentari