L’adolescència és un període vital complex i temut pels canvis que comporta. El nen dolç i amable, sempre càlid amb els pares, es converteix en una persona que ni és nen ni és adult, amb un cos descompensat i conductes sorprenents i caràcter molt canviant. És un moment de desenvolupament de cervell i l'edat de més risc d'aparició de trastorns mentals.
Físicament, els adolescents fan l'anomenada estirada puberal, que comporta canvis tan interns com externs. El creixement d'aquesta etapa vital és irregular i per això els adolescents, de vegades, presenten aparences poc harmòniques, ja que per exemple, pot créixer el nas, però no la resta de la cara, o eixamplar-se els malucs sense que hagi crescut el pit. Això és l'origen de molts complexos i dificultats en l’autoimatge.
La cerca de la identitat
El principal objectiu del creixement adolescent és cercar la pròpia identitat. Per aquest motiu trobem la discordança entre el rebuig i distància amb la família, però al mateix temps una integració quasi total amb el grup de persones que passen per aquesta mateixa etapa. Sovint calquen maneres de parlar, vestir i comportar-se entre ells. Tot això entra dins la normalitat d'aquesta cerca d'identitat. Fins llavors els gustos, idees i comportaments han estat els de la família. A l'adolescència toca modelar els propis i, sovint, exercint el radicalisme de fer tot allò oposat al que la família havia proposat fins ara. És el que coneixem com a formes desafiants o oposicionistes, que semblen una provocació als pares i que moltes vegades no són més que aquest distanciament per buscar límits i experimentar maneres alternatives a les apreses fins llavors per trobar les pròpies senyes de identitat.
Tot i comprendre aquesta situació, això no vol dir que els adults ho hagin de contemplar sense fer res. És el moment en el que els fills estan precisament buscant límits i no posar-ne pot portar a un procés poc desitjable de no maduració emocional. Les emocions hi són i hi seran sempre, des que naixem fins que morim. La maduració consisteix en saber-les modular i matisar, mostrar-les de manera poc agressiva i socialment acceptable, sense ferir els altres. Per exemple: tots podem comprendre que un nen de 3 anys es tiri a terra i faci una rebequeria quan, per exemple, la seva mare no li vol comprar una llaminadura perquè no toca, però seria molt estrany veure un estudiant universitari fer el mateix quan suspèn un examen o un adult quan no li pugen el sou com esperava. Tots tres casos comporten enuig, però la manifestació és i ha de ser ben diferent si hi ha hagut un procés maduratiu adequat. Només en casos de trastorns mentals més o menys greus podem trobar una manca de regulació emocional, de vegades greu.
Un moment clau per a l'aparició dels trastorns mentals
I parlant de salut mental, l'adolescència no és pas una malaltia mental, però si un moment de desenvolupament cerebral també. El cervell creix com ho fan la resta de parts del cos i també de manera irregular. Sovint comença a créixer el sistema límbic que, a grans trets, és on rauen les emocions, i l'escorça prefrontal, la que ens ajuda a controlar-les, matisar-les i expressar-les de manera civilitzada triga una mica més. Això porta l'adolescent a una conducta que els psicòlegs anomenem "percaça de sensacions". I què és la percaça de sensacions? És la necessitat de buscar sensacions més o menys fortes per satisfer la demanda d'un cervell eminentment emocional i en plena disbauxa hormonal. Les hormones, quan arriben al cervell, "es vesteixen" de neurotransmisors i són responsables moltes vegades de canvis en l'estat d'ànim. L'adolescència és el procés de noves ràfegues hormonals, que impliquen plors i riures sense sentit o motiu, enuig i de vegades agressivitat exagerats i moltes altres coses.
Tenim, doncs, un còctel explosiu: allunyament i provocació a la família, integració, mimetisme i lleialtat incondicional al grup, cerca dels propis límits, hormones experimentant amb l'adolescent, i cerca de sensacions fortes. Què porta això? La cerca de riscos. L'adolescent necessita sotmetre's a conductes de risc perquè el seu cervell "emocional" li demana, perquè vol fer coses que impliquin perill per provocar, perquè tot el grup ho fa, per exhibir-se i mostrar que és valent. Així doncs, els adolescents es piquen entre ells, i es comparen, i es repten a riscos, sovint no desitjats, perquè hi ha casos de vides malmeses per una picardia adolescent. Tots hem vist adolescents saltant des de roques cada vegada més altes a la platja, i tirar-se de cap amb el risc de fractura medul·lar, o aquells que s'estiraven a la via del tren i guanyava l'últim que s'aixecava, amb conseqüències de vegades fatals, o encara els dels adolescents que s'estrenyien un mocador de seda al coll, a veure qui apretava més, amb conseqüència d'asfíxia, en alguns casos... Com aquests hi ha molts exemples, incloent decisions preses sota aquest moment emocionalment complex, com deixar els estudis i altres.
És cert que al final de l'adolescència tot això es va equilibrant, però també que és l'edat de més risc d'aparició de trastorns mentals, que probablement ja estan en el ventall genètic de la persona, però amb un rellotge molt clar, que es posa en marxa en aquesta etapa. Cal diferenciar molt clarament això dels comportaments que hem estat explicant. Així mateix, els adolescents, a causa de les seves contradiccions i canvis emocionals, tenen més la sensació que no els entenen prou, i manifesten de manera més o menys explicita idees suïcides. Cal anar amb compte, perquè, com diem, és el moment d'aparició de certes patologies mentals i no sempre és una frase que el noi o noia estigui dient de manera provocativa, pot ser important estar alerta. Per part dels adults, un excés de duresa, pot portar comportaments desafiants, hostils, rebuig, i tancament, i a promoure més conductes de risc. Però, per altra banda, un excés d'obertura i no posar límits, porta a evitar la maduració cerebral, el control adequat i civilitzat de les emocions, la matisació de les mateixes.
Posar límits i raonar
És important posar límits, els que siguin, però és el que l'adolescent, de manera una mica estranya, està reclamant. No hi ha pocs casos de pares que han cregut que el millor era deixar-los fer tot el que volguessin amb conseqüències no sempre desitjables. Estem en un món on hem de conviure i cal ensenyar-los l'empatia, amb calma i exemples, ja que són extremadament egocèntrics (que no egoistes, o no sempre). No ens ha de fer por la paraula prohibir. Hi ha coses que no es poden fer, no passa res, però cal raonar més que mai, explicar el per què i mostrar que nosaltres, els adults, tampoc fem el que volem. Explicar quan ens han ferit o dit coses poc convenients, expressant com ens hem sentit també pot ajudar. I sempre que s'endevini alguna "quedada" per posar en marxa algunes conductes de risc, intentar explicar què pot passar, si convé amb exemples.
Vull acabar dient que l'adolescència és molt cultural, i hi ha cultures on aquesta etapa vital no existeix perquè es passa de nen a adult. En el cas d'occident, l'adolescència s'està allargant, perquè cada vegada hi ha més dificultats per assolir l'autonomia econòmica o habitatge propi, per exemple, però també per una manca de límits, per una evitació excessiva de la frustració per part dels adults. Una mica allò de "a mi no em van deixar fer això. El meu fill que faci el que vulgui", que pot ser comprensible, però no sempre desitjable.
No és que hi hagi més trastorns mentals, és que a causa de tot això, els costa més madurar, controlar les emocions i suportar la frustració, i una explosió emocional, pot semblar-se molt a un trastorn mental. Davant del dubte, cal posar-se en mans d'un professional. És una època molt bonica i terrible alhora, cal acompanyar-los, ampliant una mica la corda, però no deixant-los anar del tot. L'adolescència no és una malaltia mental, però és una època de risc perquè quallin alguns comportaments poc adequats que poden perdurar si no hi posem una mica de la nostra part.
Tània Estapé, psicòloga i docent de la Facultat de Ciències de la Salut de Manresa
Afegeix un nou comentari