El Centre d’Innovació en Simulació (CISARC) del campus Manresa de la UVic-UCC està sent el banc de proves d’usabilitat d’un dispositiu tecnològic que simplifica la reanimació cardiopulmonar. Alumnat de ciències de la salut que han rebut formació en reanimació cardiopulmonar al centre durant aquest mes de febrer  ha participat voluntàriament en les proves de l’aparell, una iniciativa de l’empresa CPR SYSTEMS ENGINEERING. El Centre d’Innovació en Simulació posa a disposició de les empreses les seves instal•lacions per testar productes tecnològics de l’àmbit clínic en un entorn de seguretat i a partir de la metodologia de la simulació. A més de l’alumnat i dels instructors de reanimació cardiopulmonar,  el testeig del producte es farà també amb l’alumnat del Màster en Emergències Extrahospitalàries de Manresa, de manera que l’hauran provat tant futurs  professionals de la salut com professionals en actiu. 

El prototip que s’ha estat provant és un dispositiu de suport en reanimació cardiopulmonar (DARCP) que es desenvolupa en el marc d’un projecte en el Comitè Assessor del qual hi ha experts com el el Doctor Joan Bigorra i la Doctora i Directora de la Càtedra en Simulació i Seguretat del Pacient, Carmen Gomar. Es tracta d’un aparell dissenyat per Adolfo Ferrero que té com a finalitat que una única persona pugui realitzar les maniobres de suport vital bàsic. L’objectiu, explica Ferrero, és dotar els professionals de les emergències “d’un equip de primera intervenció que sigui molt bàsic, però que alhora permeti executar un tractament especialitzat”. En aquests moments, per fer les maniobres de suport vital bàsic són necessàries dues persones. El dispositiu consisteix en una base que es col•loca sota de la persona afectada per una aturada cardiorespiratòria. Aquesta base inclou un capçal basculant, un porta-mascaretes i unes orelleres que fixen el cap. El dispositiu permet fixar la mascareta, alinear la via aèria i mantenir la hiperextensió perquè una única persona pugui fer les maniobres de reanimació. 

Les proves que s’estan fent al CISARC inclouen tant la comprovació de la usabilitat de la nova eina, com la seva incorporació en la formació de la reanimació cardiopulmonar i l’entrenament necessari perquè col•lectius professionals de les emergències en sàpiguen fer ús. Es tracta, explica Ferrero, de veure “si és intuïtiu, si cal modificar-ne el disseny i fins i tot, identificar els canvis que cal introduir en la formació bàsica de les persones que n’hagin de fer ús”. Ferrero explica que el dispositiu podria començar a utilitzar-se en el termini d’un any i mig, aproximadament, un cop hagi passat totes les validacions per fer-se servir en els serveis d’emergències.

Un impuls al projecte

El dissenyador del dispositiu considera que la possibilitat de testar-lo al CISARC implicarà una acceleració en el seu desenvolupament. Ferrero ha definit el Centre d’Innovació en Simulació d’UManresa com una “plataforma d’investigació tremenda, un laboratori perfecte, dotat d’espais que permeten simular la feina de professionals de les emergències en una situació de molta pressió. A més, m’ofereix la possibilitat que el dispositiu sigui provat per diferents perfils d’usuaris: des d’estudiants de ciències de la salut fins a professionals en actiu del Màster d’Emergències”. Ferrero també ha posat en valor que tota la feina de testeig d’usabilitat que s’ha fet al CISARC es tradueix en dades mesurables i quantificables, imprescindibles per completar el desenvolupament del projecte perquè empreses potencialment inversores tinguin garanties basades en dades científiques.

Multiplicar l’eficiència en les intervencions sense una gran inversió

Va ser en el decurs d’un viatge al continent africà l’any 2015 que Adolfo Ferrero va començar a pensar en el disseny d’aquest dispositiu. “Allà no hi havia res i se’m va acudir que disposar d’un equip lleuger, portàtil i que requerís només una formació molt bàsica permetria multiplicar les intervencions en aturades cardiorespiratòries”, explica. D’aquesta manera, amb un únic dispositiu i sense incrementar el nombre de persones, es multipliquen les possibilitats d’intervenció. L’aparell està pensat perquè formi part de l’equipament bàsic de les ambulàncies que condueixen una sola persona. “Amb el que costa cada any una ambulància, podríem tenir 800 dispositius que garantirien una primera intervenció ràpida i segura, que és bàsica en l’atenció d’aturades cardiorespiratòries”.

La simulació al servei de la recerca

L’experiència d’aquesta empresa és un exemple del potencial del CISARC pel que fa al desenvolupament de productes tecnològics de l’àmbit clínic en un entorn de seguretat i amb totes les garanties i el rigor de la recerca científica. La directora de la Càtedra de Simulació i Seguretat del Pacient, Carmen Gomar, explica que “la simulació no és només una eina d’entrenament per a personal de l’àmbit clínic, sinó que pot ser també una eina de recerca, com ho demostra la feina que estem fent amb el desenvolupament d’aquest dispositiu i d’altres.

L’experiència de l’alumnat que ha participat en la prova

Paula Serra i Maria Esteve són estudiants de la Facultat de Medicina de la UVic-UCC i han participat voluntàriament en la prova d’usabilitat d’aquest nou dispositiu. Esteve assegura "que és de fàcil ús i fàcil d’utilitzar per a tothom. Si bé potser es perd una mica de temps a l'hora d’iniciar la reanimació, una vegada tens la persona ben col•locada, les maniobres passen a ser més fàcils i no has d'estar controlant en tot moment la posició. Facilita en gran part la RCP”. De la seva banda, Paula Serra assegura que realitzar bé una RCP és complex per la necessitat de garantir el ritme de les compressions toràciques, per la fatiga que apareix en breus minuts i pel fet de tenir una vida a les teves mans”. Per això, segons ella, “aquest dispositiu em sembla innovador i molt útil, ja que et permet despreocupar-te, per exemple, de si el coll té prou hiperextensió o de si la mascareta està ben col•locada perquè no s’escapi aire”. Un altre avantatge és que “permet a les persones que estan realitzant les maniobres poder pensar més clarament sobre els següents passos a seguir sense haver de preocupar-se per altres factors”.

Sobre l’oportunitat de participar com a estudiants de Medicina en el desenvolupament tecnològic d’eines mèdiques, Maria Esteve assegura que “tot i que encara no tenim suficient coneixement i pràctica com a metges, som un punt clau per provar mecanismes que potser farem servir en un futur, a banda que hi podem aportar la nostra visió”. Segons Paula Serra els estudiants de Medicina “hauríem d’estar més involucrats en el desenvolupament d’eines mèdiques ja que és una oportunitat de posar en pràctica tots els coneixements teòrics adquirits”. A més, afegeix, “com a metges en projecció segurament el que podem aportar a nivell teòric no es molt rellevant, pero sí que crec que justament aquesta ignorància és la que podria permetre que nosaltres donem opinions o fem propostes que no s’havien tingut en compte. Conclou que “poder treballar amb gent amb tanta expèriencia en l’àmbit mèdic i tecnològic seria molt enriquidor”.