L’ús del rol playing per fomentar les habilitats comunicatives en els estudis de Ciències de la Salut

Des que sóc professora al campus Manresa de la UVic - UCC -prèviament ja ho havia fet amb alumnat no universitari-  he instaurat una sessió de rol playing al final del semestre amb el meu alumnat dels graus en Fisioteràpia i Podologia, als quals imparteixo l’assignatura de Psicologia. Aquesta tècnica, molt coneguda però, de vegades mal entesa o no ben utilitzada, és una eina clàssica, que, ben estructurada pot generar empatia i atenció a les mancances de l’alumne que ha d’assolir unes capacitats comunicatives importants en el seu desenvolupament professional. També els ajuda a preveure i conèixer diferents tipologies de pacients amb els quals es poden trobar en la pràctica clínica, un cop s'hagin graduat. Un cop establerts com a professionals de la salut, hauran de donar resposta a la gran diversitat de persones que poden atendre a la consulta. En aquest sentit, cal, per una banda, que el professional es conegui bé i sàpiga detectar uns aspectes bàsics en el malalt en relació amb la seva tendència de personalitat, conducta, xarxes de suport i emocions. Com els dic sempre als estudiants, quan un veu sempre la mateixa patologia pot agafar uns hàbits en explicar-la i plantejar el tractament adequat, però un cop feta aquesta primera part, el diàleg i la situació comunicativa variarà segons cada persona, cada família i les relacions que s’estableixin entre ells i un mateix. 

En el rol playing assigno a cada grup d’alumnes un supòsit clínic que explica una breu situació clínica a partir de material teòric previ. En aquest supòsit hi consta:

• Tipus de malaltia crònica: prèviament treballada tant a nivell de les repercussions físiques com en la qualitat de vida. Cal que el futur professional de la salut es posi al lloc del pacient que tractarà per veure’l de manera més àmplia que només com a ens que pateix físicament.
• Tipus de professional: cada grup ha de posar-se en la pell d’un tipus de professional. De vegades pot ser complex, però és la manera de conèixer l’error, d'entendre com algunes característiques del professional poden portar a barreres en la comunicació, i, per descomptat, com algunes altres poden facilitar-la. S’inclou el perfil del professional, també des del punt de vista del temps que porta visitant. Els professionals novells tenen algunes conductes que ja no trobem en els més veterans i a l'inrevès. Cal que la veterania no tregui interès ni motivació al professional, ja que pel pacient és la seva primera vegada, però cal també que la inexperiència no comporti errors en el tracte i abordatge. A alguns estudiants els costa assumir que han de representar un professional que es comporta òbviament de forma incorrecta o poc amable, però és el primer pas per poder comprendre què no s’ha de fer, què és millor i les conseqüències de no ser correcte en l'abordatge al pacient. Els estudiants han d’entendre que, no només és important assumir l’estat emocional del pacient, sinó també el propi, ja que les emocions d’ambdós estan sobre la taula. En aquest sentit, han de saber que com a éssers humans que són, un dia podran estar tristos, enfadats o nerviosos per qüestions personal i cal treballar perquè això, que és del tot lícit, no interfereixi en l’acte clínic. 
• Tipus de tècniques: segons el plantejament que fem respecte del cas clínic, proporcionem al grup algunes tècniques d’entrevista i perfil de professional. Cal que els estudiants generin autocrítica i vegin fins a quin punt poden influir algunes conductes cara al pacient. Sovint els costa fer una actuació que de natural no farien, però cal que visquin com n’és de important la capacitat de crear un bon ambient a la consulta i establir un bon vincle amb el malalt, més enllà de la part més tècnica.
• Tipus de pacient: és molt important que els estudiants en ciències de la salut coneguin molt bé les patologies i tractaments que usaran, però també que sàpiguen que es trobaran amb gran diversitat de persones a la seva consulta. I cal que estiguin preparats per a assumir-ho i fer-hi front quan sigui una situació complicada. Per aquest motiu, en el rol playing assignem un paper al pacient i a d'altres participants (poden sortir familiars, grups de pacients....). Un pacient amable, amb voluntat de seguir tot el que li diu el professional, no suposa cap problema, però un pacient hostil, agressiu o que fa un ús funcional de la seva dolença implica posar en marxa les habilitats del professional, que, sense viure-ho com una cosa personal, pugui fer ús d’habilitats que el portin a empatitzar amb el malalt, i a poder gestionar les emocions de totes les persones implicades en el procés comunicatiu. Molts pacients estan enfadats o irritables, no amb el professional, sinó amb una malaltia que els ha canviat la vida, que els pot portar a una pèrdua d’autonomia, un deteriorament i, en alguns casos, a la mort. Nombrosos estudis demostren que aplicant la mateixa tècnica com a tractament, si el professional utilitza tècniques adequades d’aproximació al pacient, la satisfacció que aquest expressa és significativament més alta que si el professional no en fa ús o no té en compte determinats procediments en l'abordatge del pacient. 

El que estem dient no és estrany. En tot àmbit relacional, petites dosis d’amabilitat i de procediments verbals i no verbals canvien molt les interaccions, fins i tot alguns estudis fets entre caixers de grans superfícies, on la interacció pot ser inexistent i mecanitzada. En algunes recerques s’ha comprovat que un client que en pagar toca la mà del caixer (ara no seria convenient a causa de la pandèmia), li somriu, li mira als ulls o el saluda amablement, fa que el treballador en recordi més detalls. És un exemple més de la importància de treballar i valorar aspectes de la relació, cosa que pretenc amb el rol-playing pretenc: la reflexió i l’empatia per part del futur professional.

Treballs pràctics són, moltes vegades, els que ajuden més l’estudiant a instaurar i interioritzar el que serà el seu desenvolupament professional. Cal remarcar que, sempre, primer, és important la seva perícia en el desenvolupament de la professió. Primer la curació o milloria física, però sempre acompanyada d'una aproximació adequada. 

Tània Estapé Madinabeitia, docent de la Facultat de Ciències de la Salut del campus Manresa de la UVic-UCC