Maria Teresa Pujol, infermera en diversos serveis d'oncologia (Sant Andreu Salut i Althaia), i Xavier Busquet, metge de cures pal·liatives, formen part de la història dels estudis d’Infermeria a Manresa. Van començar a impartir-hi classe fa 30 anys, quan es va posar en marxa la diplomatura d’Infermeria, l’actual Grau en Infermeria. Des de sempre s’han fet càrrec d’una assignatura que va ser pionera als estudis i que va servir per introduir el tema de la mort a les aules dels futurs professionals de la infermeria. L’assignatura va començar amb el nom d’“Atenció d’infermeria al malalt terminal”, va continuar convertint-se en “Infermeria en cures pal·liatives” i posteriorment es va anomenar “Cures complexes”. Des de l’any 2015 s’anomena “Cures al final de la vida”, una matèria obligatòria que han de fer totes les persones que es vulguin graduar en Infermeria a UManresa.
Hem parlat amb els dos docents d’aquests 30 anys de portar el tema de la mort a les aules d’infermeria i de la importància que els futurs professionals rebin formació en aquest àmbit.
Per què es va introduir una assignatura per preparar els professionals en l’acompanyament al final de la vida als estudis d’Infermeria?
Va ser la directora dels estudis en aquells moments, Assumpta Bohigas, qui va tenir interès a incorporar aquest tema al currículum. Ho vam haver d’inventar tot, perquè no formava part del currículum dels estudis. A Manresa vam ser pioners. Ens vam trobar amb estudiants molt implicats i interessats. Van ser ells els que ens van empènyer a anar més enllà i a introduir el tema de la mort, un tema que era molt tabú. Als estudis de Medicina, per exemple, les cures pal·liatives les hem après a garrotades, perquè durant la carrera ningú et deia que els pacients es morien. Encara ara se’n parla poc, de la mort, als estudis de Medicina.
Quina és la importància d’aquesta assignatura?
És fonamental. De tot el que estudien sabem amb certesa que la mort serà present en algun moment en les seves vides, tant pot ser en l’àmbit professional com en el personal. A més, hem de deixar enrere el tabú de parlar de la mort. Mentre sigui tabú, mentre no acceptem la mort, es produiran casos d’acarnissament terapèutic per conservar la vida. La por a la mort és la principal causa de la mala mort. Per això és tan important parlar-ne i reflexionar-hi.
Quina és l’actitud dels alumnes davant l’assignatura? Ha canviat al llarg dels anys?
Continua sent tabú. A més, ara més que abans, perquè els estudiants arriben als estudis d’infermeria més joves. A l’inici dels estudis, moltes de les persones que optaven per fer la diplomatura d’Infermeria tenien ja una titulació prèvia com a tècnics i eren una mica més grans. Per això, era més habitual que haguessin experimentat la mort en alguna persona. Aquesta experiència personal feia que el tema de la mort tingués més interès abans que ara, que els queda més allunyada de les seves experiències vitals.
Com ajuda al desenvolupament professional aquesta assignatura?
Treballar acompanyant les persones a morir és una de les millors sortides professionals per a les persones que s’estimin la infermeria. La infermeria entén la persona com un tot, és una professió que, en aquest àmbit, té molta autonomia, està al centre del procés. Els equips de cures pal·liatives haurien de ser dirigits per infermeres, persones que saben cuidar altres persones i que volen ajudar a acompanyar les persones en el seu camí cap a la mort. És una part de la professió que té una visió molt comunitària, que té una vinculació estreta amb la família i l’entorn del malalt. Hem de pensar que per cada mort que es produeix, hi ha cinc persones de l’entorn que la viuen i hi ha una gran diferència entre veure morir bé o malament una persona que estimes.
Com ha de ser la persona que es vulgui dedicar a la infermeria de pal·liatius?
Ha de ser una persona empàtica, respectuosa, flexible, que sigui conscient dels seus propis límits i que sàpiga treballar en equip. Som persones que tractem el patiment humà, que no podem evitar el patiment, però que podem acompanyar-lo. Els avenços mèdics han allargat el procés de morir. Ara, una persona diagnosticada d’una malaltia terminal pot arribar a conviure-hi durant cinc anys quan anys enrere el pronòstic de vida era molt curt, de dies. Per això, les cures pal·liatives no tenien la importància que tenen ara. Desafortunadament, pandèmies com la que vam viure amb la COVID ens han tornat a posar la mort ràpida a l’ordre del dia.
Quin balanç feu d’aquests 30 anys de docència?
Estem molt orgullosos d’haver estat pioners en la introducció d’aquest aspecte de la professió als estudis d’Infermeria. Per a nosaltres, impartir aquestes classes ha estat també un estímul per continuar aprenent, per actualitzar-nos, perquè en aquest temps hi ha hagut molts canvis, tant des del punt de vista de les tècniques com del tractament de l’espiritualitat. Ha estat un privilegi poder compartir el nostre coneixement i les nostres experiències en aquest àmbit amb persones que estan aprenent. Els alumnes també ens fan qüestionar coses i això suposa un enriquiment mutu.
Què n’espereu dels alumnes que heu format?
Que hagin après a no tenir por de la mort i que donin valor al fet de poder acompanyar, que és el que més agraeixen les famílies. En l’àmbit mèdic i sanitari, tothom fuig de la mort, menys els equips de pal·liatius. És per això que són equips que tenen un gran reconeixement per part de les famílies.
Afegeix un nou comentari