Avui, les grans ciutats històriques europees pateixen la "Síndrome de Venècia” en major o menor mesura. Les grans ciutats culturals ja fa temps que van superar el llindar de la sostenibilitat del turisme. El gran paradigma és aquesta eterna ciutat italiana, la qual abans de la pandèmia ja rebia 25 milions de turistes l'any i avui compta amb poc més de 50.000 habitants, fet que suposa una pèrdua de 14.000 habitants en vint anys. Enguany, la bella Venècia ha tornat a recuperar aquestes xifres de milers i milers de visitants i ja fa un any que la ciutat compta amb cita prèvia de visita, sense la qual el turista es trobaria amb les portes de la ciutat tancades. És un dels exemples de com les ciutats turístiques europees miren de garantir la seva sostenibilitat turística.
No hi ha dubte que el turisme ha incrementat de manera notable a les grans ciutats fins a convertir-se en un dels principals motors del progrés i el desenvolupament d'aquests entorns urbans. Aquest és un fenomen que es va iniciar durant l’última dècada del segle passat.
Un motor econòmic amb detractors
A Barcelona i Espanya, el turisme representa el 14% del PIB econòmic i es converteix en el sector que més contribueix als seus ingressos econòmics. Un sector que els darrers anys ha començat a tenir grups detractors, amb l’aparició de diferents moviments socials i sensibilitats que advoquen per un turisme menys massificat i que es mostren contraris a la gentrificació dels districtes de les ciutats més concorreguts pels turistes. En major o menor mesura, a ciutats com Madrid, Barcelona, París, Roma o Londres el turisme va expulsant els seus habitants del centre de la ciutat.
L'Organització Mundial del Turisme (OMT) estableix tres criteris clau que passen per optimitzar els recursos mediambientals sota el lema "sense ecosistema no hi ha turisme", el qual sosté que no hi pot haver turisme sostenible sense:
- La conservació dels recursos naturals i la cura de la biodiversitat.
- Unes bones polítiques regulatòries que permetin no perdre l'autenticitat de la cultura local, el respecte per allò autòcton i la dinàmica diària de la ciutat.
- La distribució correcta de la riquesa que garanteixi la persistència de les activitats econòmiques en el temps, equilibrant la distribució dels beneficis socioeconòmics generant ocupació estable, ingressos i serveis socials que ajudin a reduir la pobresa de les comunitats locals.
Sostenibilitat turística per garantir l'autenticitat de les ciutats
Si l’activitat turística no és sensible a aquests eixos d'actuació bàsics marcats per l'OMT per tal d’evitar un model turístic de sobreexplotació i d'ús inapropiat de la destinació turística, aleshores tindrà lloc una saturació i reducció de la qualitat del model de ciutat i posarà en risc la conservació patrimonial, mediambiental i social, que a més a més afectarà la imatge d'autenticitat que la ciutat ha detingut al llarg de la seva història. Si una ciutat perd la seva essència, perdrà el seu atractiu original i començarà crear a una experiència negativa de lloc, que serà fàcilment substituïble per d’altres indrets que prometin una experiència única i singular.
És fonamental que la indústria turística sigui conscient de la necessitat de cercar l'equilibri en l'obtenció de resultats econòmics sense provocar el trencament del teixit urbà i social on s'implanti. Avui, els esforços han de centrar-se a aconseguir crear una activitat turística sostenible, que perduri en el temps i que no posi en risc la ciutat de destí. En aquest context esdevenen decisius els organismes públics encarregats de la gestió de les ciutats i els seus entorns patrimonials. La síndrome de Venecià i l'actual pressió social en contra dels moviments turístics ens han de portar a reflexionar sobre si s'ha esgotat o saturat el model turístic actual.
Cal, per tant, gestionar els recursos turístics des de la perspectiva de la conservació preventiva i la protecció del patrimoni, evitant adoptar models de desenvolupament especulatiu que trenquin l'equilibri com a motor de desenvolupament local. Només així es podrà garantir la persistència de la singularitat i l'autenticitat de la imatge de marca de cada ciutat i la seva experiència de ciutat única.
Chelo Morillo Palomo, professora del Grau en ADE de la Facultat de Ciències Socials de Manresa
Afegeix un nou comentari