Aquest any és electoral. Potser aquest escaïment i el considerable pes polític dels pensionistes, un col·lectiu de 10 milions molt actiu en la defensa dels seus drets i altament mobilitzat en les eleccions, ha contribuït a que Pedro Sánchez hagi incrementat les pensions un 8,5%. La indexació de les pensions a l’IPC està provocant un ràpid increment de la despesa pública amb beneficis immediats tant pels antics pensionistes com pels nous. Cada mes la Seguretat Social està gastant 1.100 milions d’euros més, fet que suposa una despesa addicional superior a 15.000 milions anuals. Els nous jubilats del Règim General ja cobren una pensió mensual de 2.060 euros, equivalent a catorze pagues de 1.765 euros en un any. Han cotitzat en bases elevades i és el que els pertoca legalment. A Espanya, fins ara un dels sistemes més generosos de la UE, la pensió equival a quasi el 75% de l’últim salari percebut. Per altra banda, bona part dels joves està cobrant el salari mínim, si és que no estan directament aturats o inactius. Per tant, les pensions de jubilació dels nous beneficiaris es consoliden per sobre del salari mitjà d’Espanya, i molt per sobre del salari mínim (1.080 euros). Per primera vegada, 400.000 pensionistes cobren més de 3.000 euros mensuals.
Clarament, el problema de les pensions a Espanya és un dels més greus des d’un punt de vista econòmic, social, polític i també ètic. Molts destaquen que les semblances amb un esquema piramidal són remarcables. Les estafes piramidals o fraus Ponzi es basen en la captació contínua de nous incauts. I amb les aportacions d’aquests, es paguen les fabuloses rendibilitats promeses. El frau es destapa i tot se’n va en orris quan disminueix el número de nous entrants. El sistema de pensions anomenat de repartiment (pay as you go) es finança amb les cotitzacions dels ocupats. Concretament, el 37% del sou dels treballadors es destina a finançar les pensions. Quan els ocupats actuals arribin a la vellesa, dependran totalment dels futurs cotitzants.
Bismarck va introduir aquest sistema a l’Alemanya de 1884, quan l’esperança de vida no arribava als 60 anys. Però, en aquests moments, a Espanya ja supera els 83 anys. I a l’envelliment galopant de la població cal afegir la caiguda de la natalitat. Si l’any 1978 van néixer 680.000 infants a Espanya, l’any passat ho varen fer menys de 340.000. Quan Franco establí el sistema de repartiment l’any 1964 hi havia 6 treballadors per cada jubilat; ara només són 2. I les projeccions demogràfiques estimen una proporció d’1 a 1 per l’any 2050. És sostenible aquest sistema tal com el coneixem ara? La resposta és negativa.
Mentre que el nombre de treballadors disminueix, el nombre de jubilats creix. I mentre que en els darrers 15 anys la pensió mitjana ha pujat el 60%, el salari mitjà només ho ha fet el 30%. El fons de pensions està esgotat i l’única garantia del sistema es confia a l’atzar de les possibilitats econòmiques del demà. La dependència del ciutadà vers l’Estat i el joc polític de cada moment és total. Tant més quan la diversificació d’ingressos dels ancians al nostre país és molt reduïda i depenen, en alguns casos exclusivament, de la pensió. I és que el sistema actual de Seguretat Social a Espanya no és ni segur ni social. No és segur perquè depèn completament de l’entrada de nous cotitzants per sostenir el creixent nombre de pensionistes, i no és social perquè enfronta el col·lectiu d’ocupats amb el de jubilats. Hi ha mileuristes que estan pagant el 37% del sou a jubilats que tenen pensions molt superiors als rendiments del seu treball. Al final, és un sistema de suma zero. El que un guanya, l’altre ho perd. Les cotitzacions salarials no s’inverteixen en res, sinó que es destinen íntegrament a pagar pensions. I encara no són suficients, perquè la Seguretat Social registra dèficit cada any. Al final de la vida laboral d’un treballador, aquest pot haver arribat a pagar mig milió d’euros només en cotitzacions (impostos a part).
De veritat que no podríem trobar la manera d’invertir una part d’aquesta xifra i capitalitzar els rendiments? La resposta és positiva, però hi ha, com a mínim, un problema. Si es permetés als treballadors contractar assegurances privades, qui pagaria tota una generació de pensionistes que han cotitzat i tenen ple dret a la jubilació?
Una possible solució la proposa el professor Jesús Huerta de Soto. Permetre desviar el 10% del sou dels treballadors a alguna fórmula d’estalvi privat o col·lectiu, mantenint com a obligatori el pagament del 30% restant a la Seguretat Social, permetria disposar d’uns ingressos complementaris a la pensió de jubilació. En el pitjor dels casos, i durant una generació de pensionistes, aproximadament 25 anys, el sistema públic perdria una quarta part de les cotitzacions, que haurien de cobrir-se amb càrrec als pressupostos. Considerant que la despesa en pensions suposa el 12% del PIB, això significaria un dèficit temporal del 3%, el límit establert al Pacte d’Estabilitat i Creixement de la UE.
L’alternativa a no fer res serà veure com el sistema es col·lapsa amb l’arribada a l’edat de jubilació dels primers baby boomers, nascuts a partir de 1960.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor del Grau en Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVic-UCC
Afegeix un nou comentari