La situació de pandèmia ens va forçar a viure situacions insòlites. Confinament i teletreball es van imposar, les escoles es van tancar i responsabilitats familiars i professionals van haver de conviure. Volem creure que tot no va ser negatiu i que la situació viscuda ens ha ajudat a repensar el paper educatiu de l’escola infantil. Si més no a replantejar quin valor educatiu té l’etapa de 0 a 6 anys, quin rigor pedagògic li donem els professionals que hi treballem i quina mirada té la societat sobre aquesta etapa.
Han estat mesos molt complicats i durant els quals hem trobat a faltar moltes coses. Mesos de convivència amb mascaretes, gel i una suposada “distància” que és impossible de complir en aquesta etapa educativa. Hem viscut moments durant els quals s’han perdut oportunitats de relacions que els infants tenen dret a viure en el màxim de contextos possibles. Sabem que els primers anys de vida són els més importants i que aquests es viuen especialment des dels sentits. Els infants aprenen explorant el seu entorn i busquen activament diferents camins per comunicar-se amb els altres: la mirada, els gestos, el contacte, els sons, olorar i tastar formen part de la coneixença dels objectes i de les seves qualitats.
Tot això que ja sabíem, la pandèmia ens ho ha confirmat. Hem après, sobretot, quina escola volem i quina no volem; hem tingut temps (que sempre falta a les escoles) per reflexionar i per evidenciar aspectes que passaven desapercebuts.
Ens hem adonat del caràcter socialitzador de l’escola a tots els nivells, però molt especialment a l’etapa 0-6. L’aprenentatge entre iguals pren una força especial en els primers anys de vida, quan la imitació i la curiositat actuen com a detonants dels nous descobriments.
Ens hem adonat de la importància del llenguatge no verbal, sobretot a l’etapa 0-3 quan el llenguatge verbal s’està configurant i conversem sense paraules. Hem evidenciat que no podem portar la cara tapada amb una mascareta, no podem privar els infants del somriure de la mestra. Hem valorat la força de la mirada per conversar: mirades d’aprovació i de satisfacció compartida que contribuiran a construir la personalitat i la autoimatge dels més petits.
Ens hem adonat que Família i Escola són un equip. Que els pares participin en la vida escolar és fonamental i depèn, en gran mesura, de les facilitats que des del mateix centre educatiu se’ls donin per fer-ho i de la predisposició que l’escola tingui per acompanyar noves iniciatives i per generar diàleg amb les famílies. La pandèmia no hauria de ser una excusa per deixar-les a la porta del centre. Hem de trobar mecanismes, vies de participació, canals per accedir a les estances. Per a una família i el seu infant, aquell serà el seu primer curs o potser el segon, però no tindrà opció a recuperar aquesta etapa. Si les famílies poden entrar a les escoles, sentir-se respectades, segures, acompanyades, poder veure com funciona i s’organitza, segur que els infants també la veuran com un espai on poder créixer, aprendre, jugar i sentir que és un espai on l’estimaran.
La pandèmia ens ha permès revisar quin model d’escola volem i ens ha fet adonar de la part més emocional de la feina d'una mestra, que passa per acompanyar, guiar i cuidar la infància des del contacte físic, les abraçades, els petons, les rialles i les moixaines. És aquest el valor que ens ofereix la quotidianitat i com a docents ens hem de comprometre a no deixar-lo perdre.
Som-hi!
Loli Vàzquez Carrasco, Coordinadora de Pràctiques del Grau en Mestre d'Educació Infantil d'UManresa
Afegeix un nou comentari