Il·lustració de Sònia Segura Comallonga
''Erica'' - Primer Premi de Narrativa Jove Josep Maria Aloy 2024
Júlia Bernadet Peña
De matinada, enmig la foscor, sempre veia els nenúfars. Eren taques canviants i grotesques, deformitats verdoses enfonsant-se a l’estany adormit. Quan alçava la mirada els albirava també al cel, i em calien uns segons ben llargs per desempallegar-me d’aquelles visions que persistien nit rere nit. Aleshores feia mitja volta, palpava a cegues les escorces memoritzades i m’endinsava altre cop al bosc amb les mans buides de flors.
Tot i que havia perdut el compte del pas del temps —i de qualsevol noció humana—, sabia amb certesa que la natura es preparava per a un declivi imminent. Durant les passejades a la llum del dia, observava els horitzons dels cims boirosos, la fullaraca arremolinant-se sota els peus i, sobretot, les plantes. En passar-hi pel costat, sentia com la molsa encara humida em xiuxiuejava algun murmuri solitari, o com el bruc m’atreia cap a ell amb una mena de força fatal. L’aire ja més fred m’envermellia nas i galtes, però m’enduria tota la pell. I així, de mica en mica, el temps va anar esdevenint rúfol, l’ambient, isolat, i el meu refugi perdut entre avets, un castell inexpugnable.
Al cap de res, vingué la primera tempesta. De fet, l’ensumava des de feia dies, i la meva premonició va ser refermada just el dia abans, quan, a través d’una de les finestres de la cabana, vaig observar el guardabosc —l’únic indici de vida externa— traginant llenya al seu remolc per resguardar-la de la pluja que vindria. Era un home gros i pelut, i jo, sense saber-ne el nom real, ja l’havia batejat com a Quercus; la seva mirada transmetia la fortalesa d’un roure.
La segona, però, va ser la pitjor. Mentre diluviava, a fora només s’hi podien arribar a distingir ombres d’arbres retorçant-se entre espectres de llum, i la terra semblava tot d’una ofegar-se en una gran riuada. I a dins, malgrat el foc que anava revifant constantment amb fulles mortes i encenalls, la fredor era viva, maliciosa, i s’escolava entre fustes i ferros rovellats. Tanmateix, aquesta reclusió va ser clau per desvetllar una revelació en el meu interior: la dels somnis.
En un inici, eren flaixos gairebé instantanis dels quals només en perdurava el regust agredolç al matí. El seu record s’esvaïa ràpidament, però d’alguna forma encara incomprensible, quan les imatges somiades s’esfumaven, ho feia també una part de mi. Amb el transcurs dels dies, les escenes se’m feien més nítides i menys confoses, de manera que poc després, durant la cinquena nit de tempesta eterna, les vaig veure per fi: les flors. Somiava en cards, crisantems i brucs ressecs com els que em trobava a prop de la cabana. I aquest va ser el senyal que em va empènyer a sortir. L’aire era fresc; les pluges havien acabat.
En un tancar i obrir d'ulls, el meu dia a dia va patir una transformació, una renovació que eixamplava límits. Vaig redescobrir el territori, i tot creuant valls, fondalades i el curs d’un corriol glaçat vaig arribar, per primer cop en molt de temps, a una petita civilització. No en recordo els detalls de les cases ni de la gent que hi vivia: simplement hi veia tiges, fulles, branques que s’alçaven sobre la blancor de la neu. Allà vaig trobar-hi desenes d’arbustos i de plantes resistents al fred. Totes em cridaven.
Cada dia, abans de sortir el sol, m’escolava entre parcs i jardins i fugia, corrent enmig del silenci hivernal amb un bon grapat d’espècies dins les butxaques, les mans i les sabates. Setmanes més tard, n’havia col·leccionat fins a un centenar. Escampades per terra, vaig dedicar tres dies i dues nits a separar-les totes de nou, a esbossar-les sobre làmines i a anomenar-les minuciosament, una per una, juntament amb la corresponent significació. No hi havia marge pel dubte, sinó que cada espècie se’m presentava a la ment de forma serena. Azalea, Rhododendron: perill. Grèvol, Ilex aquifolium: bona voluntat. Bruguerola, Calluna vulgaris: protecció. En finalitzar la tasca, vaig dormir un dia sencer. D’alguna manera, tenia la sensació que havia desvetllat alguna cosa fins aleshores profundament adormida.
Entre caminades, jardins, i flors, la meva compilació d’espècies va presenciar la primera llum de primavera. I aquesta nova estació va dur, amb ella, una visita inesperada. En Quercus, el guardabosc, tenia una filla, una nena curiosa d’ulls blavíssims que corria pels voltants i que un dia, de sobte, se’m va presentar a la porta. —Dianthus—, la vaig batejar a l’instant; era pura bondat com un petit clavell. No vam parlar. Ella es limitava a assenyalar les làmines de flors, i veia com en llegia els noms i les simbologies.
― El bruc —va dir tot d’una, fixant la mirada a la làmina d’aquest arbust.
Era l’esbós en què estava treballant, i per això encara estava incomplet. En entendre què m’estava demanant, li vaig contestar com vaig poder amb veu ronca.
— Erica. S’anomena així. Simbolitza la solitud.
Em va mig somriure, em va allargar una rosella —consolació—, i un crisantem —coratge—, i se’n va anar corrents a l’exterior. Mai més no la vaig tornar a veure, però sentia que m’havia il·luminat la darrera, ara sí que la darrera i última fase d’un dol que se m’havia fet veritablement etern.
A l’albada, enmig la claror, ara veig els nenúfars. Floten a l’estany com cercles volàtils, murmurant-me la paraula resurrecció. M’aixeco, palpo un cop més les escorces memoritzades i m’endinso al bosc amb les mans plenes de flors.
Afegeix un nou comentari