Vés al contingut

Teràpia amb exercici: una bona estratègia per combatre el sobrepès i l'obesitat

Imagen

21/01/2025

És habitual sentir a parlar de manera indistinta d’exercici terapèutic i teràpia amb exercici, però, tot i que s’assemblen força, no són termes equivalents. L’exercici terapèutic cal entendre’l com aquell conjunt específic d’exercicis prescrits per un professional fisioterapeuta, adaptats a la necessitat del pacient per a una patologia concreta, amb les finalitats de tractar-la o prevenir-la, així com de millorar la funció física i promoure l’estat de salut del pacient (1). La teràpia amb exercici té un significat més ampli, ja que fa referència a un enfocament més obert dins d’un pla de rehabilitació. Aquest pla pot incloure tant l’exercici terapèutic com altres programes d’exercicis centrats en la millora de la condició física, la força o la mobilitat. Podem dir, doncs, que l’exercici terapèutic és dins del paraigua de la teràpia amb exercici. S’ha demostrat que tots dos són efectius per al tractament d’una àmplia gamma de trastorns, entre ells el sobrepès i l’obesitat (1,2).

Sobrepès i obesitat 

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) (3) defineix el sobrepès com una afectació caracteritzada per l’acumulació excessiva de greix, mentre que l’obesitat és una malaltia crònica complexa definida per una acumulació excessiva de greix que pot ser perjudicial per a la salut. El diagnòstic d’ambdues es fa mitjançant el càlcul de l’Índex de Massa Corporal (IMC). En el cas dels adults, es considera sobrepès si l’IMC és igual o superior a 26, mentre que en l’obesitat l’IMC és igual o superior a 30. En tots dos casos, la causa principal és el desequilibri entre l’alimentació i l’activitat física. Un informe del 2022 de l’Oficina Europea de l’OMS indica que les dades de sobrepès i obesitat a Europa són epidèmiques. Afecten prop del 60% de la població, de la qual un 23% pateix obesitat, sent més prevalent en dones que en homes i entre les persones amb menor nivell educatiu. Les recomanacions de l’OMS al respecte se centren en una pèrdua de pes entre el 5-10% i en la reducció del perímetre de la cintura, relacionat amb el greix visceral (4).

Imagen

L’European Association for the Study of Obesity (EASO) (5), relacionada des del 2011 amb l’Oficina Regional de l’OMS per a Europa i amb la missió de millorar els resultats de salut a tota la societat europea, promou la seva acció mitjançant la col·laboració en recerca, educació i polítiques. L’any 2005 es va unir a la Plataforma de la UE sobre dieta, activitat física i salut. El 2021, el grup va publicar un informe basat en proves d’alta qualitat (Grau A) sobre activitat física i obesitat, centrant l’interès en la millora de tres aspectes:

  • Pèrdua de pes corporal amb l’aplicació d’un programa d’entrenament d’exercicis aeròbics d’intensitat moderada.
  • Preservació de la massa muscular amb l’aplicació d’un programa d’entrenament d’exercicis de resistència d’intensitat moderada-alta.
  • Augment de la forma física amb l’aplicació d’un programa d’entrenament ja sigui només d’exercicis de resistència o bé combinats amb entrenament aeròbic.

Oppert, Bellicha i Ciangura (6), experts en nutrició de França, indiquen que la millor estratègia per combatre l’augment de pes consisteix en un programa d’entrenament fonamentat ja sigui en entrenament de resistència, entrenament de resistència més resistència aeròbica o entrenament d'intervals d'alta intensitat. Apunten una relació directa entre la durada de l’activitat física i la pèrdua de pes (Dosi-Resposta):

  • Amb activitat física d’intensitat moderada de 2,5 h a 3,5 h setmanals, s’obtindria una pèrdua de pes de 3 kg.
  • Amb activitat física d’intensitat moderada de més de 3,7 h setmanals, s’obtindria una pèrdua de pes d’entre 5 i 8 kg.

Per tant, la pèrdua de pes és baixa amb un programa d’entrenament com el que proposen. Aquest fet es podria atribuir al fet que l’activitat física provoca una despesa energètica moderada comparativament amb la despesa energètica que es genera en 24 h. La despesa energètica total augmenta amb l’activitat física baixa, però s’estabilitza quan es fa activitat física més intensa, ja que el cos s’adapta a mantenir una despesa energètica total dins d’un marge estret. El cos és conservador i no vol malbaratar energia.

Augment de pes en la dona a partir dels 40 anys

Una de les etapes vitals de la dona més conflictives respecte a l’augment de pes és entre els 40 i 65 anys. En aquest període tenen lloc les etapes de la menopausa (entre els 45 i 55 anys) i la postmenopausa (entre els 55 i els 65 anys). Tot i que estadísticament s’han determinat franges d’edat, es poden trobar casos que no s’hi ajustin.

La disminució dels nivells hormonals comporta canvis com l’augment del greix abdominal i de la massa grassa corporal, la disminució de la massa muscular, la disminució de l’activitat física i de la despesa energètica, així com resistència a fer despesa energètica. Són canvis que comporten un augment de pes amb augment del greix visceral, que afavoreixen el risc de patir malalties cardiovasculars, càncer, complicacions de la mecànica corporal (osteoartritis, apnea del son, reflux gastroesofàgic), d’augmentar els símptomes de la menopausa, de patir trastorns mentals i d’accentuar la mortalitat (7, 8). Segons Hurtado et al. (7), l’augment de pes en dones de mitjana edat és conseqüència del descens de tres factors: la taxa metabòlica basal, l’activitat física i la massa muscular.

L’assaig controlat aleatoritzat de Son et al. (8) demostra que caminar a intensitat moderada durant 12 setmanes provoca una reducció significativa del pes, de la massa corporal i del percentatge de greix corporal, i, per tant, millora la composició corporal.

Les millors hores per fer teràpia amb exercici

Una variable interessant a considerar és l’hora més favorable per fer la teràpia amb exercici. Chomistek, Shiroma i Lee (9) van concloure que aquelles dones que fan menys del 39% de l’activitat física abans del migdia tenen un 26% més de probabilitats de patir obesitat que no pas aquelles que fan el 54% o més d’activitat física al matí. Els resultats també van mostrar que caminar al final del dia redueix més greix que fer-ho al matí.

L’estudi de Schumacher et al. (10) indica que la importància de l’horari d’exercici pot variar en funció de l’etapa de canvi en què es trobi la persona respecte a l’exercici i el pes (etapa d’inici o etapa de manteniment). Han observat que fer exercici al matí de manera constant afavoreix l’adherència a l’exercici de les persones amb sobrepès i obesitat, a més d’ajudar-les en el control del pes. Un horari d’exercici constant al matí pot afavorir un augment del nivell d’exercici en adults amb sobrepès i obesitat. Planificació, hàbit i autoregulació són més fàcils d’executar al matí.

L’alta sensibilització respecte al pes de les dones en aquestes etapes vitals, conseqüència dels anuncis constants publicats al respecte i que inevitablement veuen a través del mòbil, representa un problema per seguir pautes correctes per perdre pes. Malauradament, no sempre es té en compte el desequilibri entre l’alimentació i l’activitat física, i es posa un èmfasi més intens en la dieta, o millor dit, en no menjar.

Com s’ha dit, la teràpia amb exercici és un complement necessari perquè el cos millori les seves condicions, però cal remarcar els següents aspectes:

 
  • S’ha de perdre pes, però cal preservar el múscul.
  • És aconsellable caminar a una intensitat moderada més de 3,7 hores setmanals.
  • Planificar-se quan es farà la teràpia amb exercici ajudarà a establir-la com un hàbit que, alhora, afavorirà l’autoregulació.

Ruth Galtés Fuentes, fisioterapeuta i docent del Grau en Fisioteràpia de la Facultat de Ciències de la Salut de Manresa

IMATGE: Michell Lauricella. Morpho. Anatomie Artistique. Formes Synthètiques. Editorial Gustavo Gil, SL.Barcelona 2018

Referències

  1. Taylor NF, Dodd KJ, Shields N, Bruder A. Therapeutic exercise in physiotherapy practice is beneficial: a summary of systematic reviews 2002–2005. Australian Journal of Physiotherapy 2007;53(1):7-16.
  2. Smidt N, de Vet H, Bouter LM, Dekker J. Effectiveness of exercise therapy: A best-evidence summary of systematic reviews. Australian Journal of Physiotherapy 2005;51(2):71-85.
  3. Organización Mundial de la Salud (1 de marzo de 2024). Obesidad y sobrepeso. Recuperat de: https://www.who.int/es/news-room/fact-sheets/detail/obesity-andoverweight#:~:text=El%20sobrepeso%20es%20una%20afecci%C3%B3n,ser%20perjudicial%20para%20la%20salud
  4. WHO European Regional Obesity Report 2022. Copenhagen: WHO Regional Office for Europe; 2022. Licence: CC BY-NC-SA 3.0 IGO. Recuperat de: https://iris.who.int/bitstream/handle/10665/353747/9789289057738-eng.pdf?sequence=1
  5. European Associaton for the Study of Obessity. Recuperat de: https://easo.org/
  6. Oppert, Jean-Michel, Alice Bellicha, and Cécile Ciangura. "Physical activity in management of persons with obesity." European journal of internal medicine 93 (2021): 8-12.
  7. Hurtado MD, Saadedine M, Kapoor E, Shufelt CL, Faubion SS. Weight Gain in Midlife Women. Curr Obes Rep. 2024;13(2):352-363. doi:10.1007/s13679-024-00555-2

Afegeix un nou comentari

Comparteix a les xarxes:

Contacta'ns

Si tens alguna pregunta, nosaltres tenim la resposta

Contacte