Signe o símptoma, malaltia o patologia

“No hi ha mirall que reflecteixi millor la imatge de l’home que les seves paraules” (Juan Luís Vives). La professionalitat d’un fisioterapeuta es determina per la nostra habilitat tècnica i la nostra capacitat d’escolta i comprensió, però també per les nostres habilitats comunicatives orals i escrites. I per saber comunicar és necessari tenir clars conceptes clau com les diferències entre signe i símptoma, malaltia i patologia.  

“Les paraules hi són per explicar el significat de les coses, de manera que el que les escolta, entengui el que volen dir” (Aldows Huxley). Quan procedim a relatar les conclusions del nostre procés diagnòstic, hem de tenir sempre present a qui s’adreça la informació, el que coneixem com a “target”. No és el mateix explicar els resultats a un pacient sense coneixements sanitaris que a un company de servei o a un metge a qui derivar un cas no resolt, o explicar la recomanació d’alta per millora o resolució del procediment. 

“No hi ha cap talent més valuós que el de no utilitzar dues paraules quan n’hi ha prou amb una” (Thomas Jefferson). L’ús de tecnicismes ha de ser proporcional al grau d’interès i comprensió del nostre interlocutor. Per tant, podem dir que la qualitat del missatge no s’obté només per la precisió en la paraula, sinó per l’adequació en l’ús d’aquestes. L’auge del hands off com una part de les eines terapèutiques en Fisioteràpia, s’argumenta tant per tenir l’habilitat comunicativa com pel coneixement a transmetre. 

La Semiologia Clínica és el cos de coneixements que s’ocupa de la identificació de les diverses manifestacions patològiques (símptomes i signes) o dades, de com buscar-les (semiotècnia), com reunir-les en síndromes i com interpretar-les (clínica semiològica o propedèutica). És la ciència del diagnòstic que utilitza tot professional sanitari que tingui competències en el diagnòstic clínic i funcional per indagar, a través de l’examen psicofísic del pacient, sobre els diferents signes que pugui presentar [1].  

Però, què és un signe clínic? És qualsevol manifestació objectivable, perceptible per a l’observador que, un cop avaluada, serà un factor de diagnòstic conseqüent amb un trastorn, una malaltia o alteració de la salut en contraposició amb els símptomes que són elements subjectius, percebuts només pel pacient, com l’astènia, els mareigs i el dolor. Babinski, Schepelmann, Trendeleburg, són exemples de signes clínics, així com ho són també un genoll flectit, una atrofia muscular o un edema [2], que a partir de l’alteració del moviment o com a conseqüència d’un trastorn dolorós, poden induir a pensar en un estat de salut alterat o en un altre.  

Però, què significa alterat? Una alteració clínica es produeix quan hi ha hagut una variació, transformació, canvi o trastorn, de manera que les funcions es modifiquen per augment, disminució o abolició d’aquestes. Per tant, alteració i trastorn són sinònims.  

Però, com es distingeix un trastorn d’una malaltia? Una malaltia, en l’argot sanitari, ha de tenir una etiologia, és a dir, una causa coneguda, un diagnòstic, un pronòstic i un tractament. Un trastorn, per contra, és una cosa purament descriptiva. Es pot tenir un trastorn de la conducta alimentària sense que això constitueixi una malaltia. Es pot patir un trastorn de la visió, quan el que subjau en realitat és una malaltia, per exemple en l’esclerosi múltiple. Els trastorns dolorosos poden no comportar  malaltia subjacent o portar-la, per això, i en aquest cas, és imprescindible conèixer la fisiologia i tipologia del dolor [3]. 

Quan parlem de dolor, quan estem davant d’una afecció o sofriment? Totes dues causen els mateixos sentiments d’incomoditat i malestar a les persones. Malgrat tot, una afecció és més un sentiment subjectiu que una raó identificable darrera de la condició. Per contra, si s’identifica la condició darrera d’una malaltia, sí que  hi ha una raó patològica darrera d’aquesta condició, és més coneguda com sofriment. Una afecció és curable (tendinosi, disfunció neural, un refredat, una gastroenteritis), alguns sofriments, no (els relacionats amb la pèrdua de l’homeostasi). Per tant, afecció i trastorn són sinònims. 

Quina diferència hi ha entre patologia i malaltia?  

La malaltia és la pèrdua de salut o la pèrdua en l’equilibri psicosocial que perjudica l’ésser humà i que abasta des del seu origen, els símptomes, tractaments, vacunes, prevenció, fins a les seves darreres conseqüències. La patologia només fa referència a l’acció que perjudica l’ésser humà, com un virus que destrueix cèl·lules immunològiques i genera la SIDA. És la branca de la biologia que estudia els trastorns anatòmics i fisiològics que provoquen les malalties. I entre síndrome i malaltia? Podem dir que una síndrome és un conjunt de signes i símptomes que es caracteritzen per una alteració de l’estat de salut. Estrictament rep el nom de malaltia quan se’n coneix la causa. La síndrome del túnel carpià o del canal de Guyon, tot i que s’etiqueten com a malalties professionals (neuropaties per compressió), només s’haurien de considerar una síndrome de discapacitat professional pel fet de presentar no una sola causa, sinó una causa multifactorial o multicausal, a diferència de la SIDA, que està provocada per una única causa identificable, la infecció pel virus del VIH, per molt que a causa del sistema que afecta (el sistema immunològic), pugui generar malalties secundàries, com el sarcoma de Kaposi. En els casos de les síndromes, l’exploració de la fisopatologia (què ho empitjora, què ho millora), passa a ser un factor clau en el diagnòstic correcte del conjunt de causes i l’establiment del seu pronòstic. [4] 

El coneixement de les paraules permet, no només entendre-les quan les llegim, sinó utilitzar-les correctament quan les escrivim. Per això, actualment, per poder valorar les aportacions diagnòstiques que es debaten en Fisioteràpia [5,6], com trastorns dolorosos, alteracions del moviment (que caracteritzarien les alteracions de la funció segons la CIF) i les síndromes de discapacitat, que agruparia el conjunt de signes i símptomes que caracteritzen una alteració de l’activitat segons la CIF, és necessari recordar i puntualitzar-ne el significat. 

Faltaria afegir a aquest debat, les alteracions de la participació o socialització de la discapacitat, que sovint és l’autèntic motiu de la consulta d’un pacient a un centre o servei de Fisioteràpia i que referma l’atenció professional des d’un punt de vista global i biopsicosocial comprensible per al target (el pacient) i valorat per la Societat, sobretot i principalment dins de la cronicitat. [6] 

Dins del procés de formació en propedèutica i semiologia clínica, la fisioterapia també ha d’aprofundir en la semiografia o l’habilitat de detectar o reconèixer les formes d’expressió física i conductual en relació amb el moviment, dels signes i símptomes més habituals en les condicions de salut d’alta prevalença que atenem els clínics. Per això, serà de vital importància que revisem la semiotècnia, que constituiria la mobilització de proves i recursos per valorar, per ordre i de manera fiable, aquests mateixos signes i símptomes. [7-11] 

Rafel Donat Roca, professor del grau en Fisioteràpia de la Facultat de Ciències de la Salut de Manresa de la UVic-CC 

Bibliografía: 

[1] Argente HA, Álvarez  ME. Semiología médica. Fisiopatología, Semiotecnia y Propedéutica. Enseñanza basada en el paciente. Editorial Médica Paramericana; 2005. 

[2] Porter S. Diccionario de Fisioterapia. Madrid: Elsevier; 2007. 

[3] Marchand S. The physiology of pain mechanism: from the periphery to the brain. Rheum Dis Clin N Am 2008; 34:285-309 

[4] Yasaei R, Peterson E, Saadabadi A. Chronic Pain Syndrome. 2021 Mar 16. In: StatPearls [Internet]. Treasure Island (FL): StatPearls Publishing; 2021 Jan–. PMID: 29262143. 

[5] Sahrmann S. Diagnóstico y tratamiento de las alteraciones del movimiento. Badalona: Editorial Paidotribo; 2005. 

[6] Lewis JS, Cook CE, Hoffmann TC, O'Sullivan P. The Elephant in the Room: Too Much Medicine in Musculoskeletal Practice. J Orthop Sports Phys Ther. 2020 Jan;50(1):1-4. doi: 10.2519/jospt.2020.0601. PMID: 31892292. 

[7] Chapman WW, Dowling JN, Baer A, Buckeridge DL, Cochrane D, Conway MA, Elkin P, Espino J, Gunn JE, Hales CM, Hutwagner L, Keller M, Larson C, Noe R, Okhmatovskaia A, Olson K, Paladini M, Scholer M, Sniegoski C, Thompson D, Lober B. Developing syndrome definitions based on consensus and current use. J Am Med Inform Assoc. 2010 Sep-Oct;17(5):595-601. doi: 10.1136/jamia.2010.003210. PMID: 20819870; PMCID: PMC2995670. 

[8] Cook CE, George SZ, Reiman MP. Red flag screening for low back pain: nothing to see here, move along: a narrative review. Br J Sports Med. 2018 Apr;52(8):493-496. doi: 10.1136/bjsports-2017-098352. Epub 2017 Sep 18. PMID: 28923844. 

[9] Kim R, Wiest C, Clark K, Cook C, Horn M. Identifying risk factors for first-episode neck pain: A systematic review. Musculoskelet Sci Pract. 2018 Feb;33:77-83. doi: 10.1016/j.msksp.2017.11.007. Epub 2017 Nov 22. PMID: 29197234. 

[10] Reiman MP, Goode AP, Hegedus EJ, Cook CE, Wright AA. Diagnostic accuracy of clinical tests of the hip: a systematic review with meta-analysis. Br J Sports Med. 2013 Sep;47(14):893-902. doi: 10.1136/bjsports-2012-091035. Epub 2012 Jul 7. PMID: 22773321. 

[11] Cook CE, Décary S. Higher order thinking about differential diagnosis. Braz J Phys Ther. 2020 Jan-Feb;24(1):1-7. doi: 10.1016/j.bjpt.2019.01.010. Epub 2019 Jan 30. PMID: 30723033; PMCID: PMC6994315.