Vinc de família sanitària: la meva mare és auxiliar d'infermeria i el meu pare és infermer. Porto la vocació per les Ciències de la Salut als gens, vaja. O sigui que, quan vaig acabar el batxillerat, vaig demanar l’accés als estudis d’Infermeria en una universitat pública de Jaen, prop d’on vivia amb els meus pares. Malauradament, la meva nota no va ser suficient per entrar.
Com que, malgrat tot, tenia clar que volia ser infermer, em vaig posar a buscar alternatives.
Vaig visitar diferents webs per comparar les proposstes de diferents universitats privades. UManresa mostrava unes instal·lacions molt modernes i un cost força accessible, en relació a la resta. No vaig buscar gaire més informació. Buscava una solució provisional per cursar el primer any i demanar, després, un trasllat a un centre públic. Vaig fer la preinscripció i vaig entrar.
Vaig començar el primer curs del grau en Infermeria a UManresa, a l’expectativa de si la meva tria havia estat encertada, tant pel que feia als estudis com al lloc on cursar-los. Ben aviat vaig descobrir que les classes, la relació amb el professorat i la vida dins i fora de la universitat s’adaptaven perfectament a la meva manera de fer i de ser: uns horaris pensats per facilitar l’estudi, grups reduïts, tracte individualitzat, una ciutat de dimensions mitjanes.
Va acabar el curs i tenia davant meu la sol·licitud per al canvi d’universitat. La vaig estripar. Tots els dubtes de feia un any s’havien dissolt. A UManresa, havia descobert que estudiar és més fàcil quan el professorat et coneix i t’atén de manera personalitzada; que la formació en petits grups et permet aprofundir més, gaudir més. D’altra banda, en només un any, la meva vocació s’havia convertit en passió: i és que la infermeria és d’aquelles carreres que, com més saps, més t’enamora.
Afegeix un nou comentari