De petita volia ser mestra. Ho tenia molt clar. Després, quan em vaig anar fent gran, vaig començar a dubtar, a fer-me preguntes. Em preguntava què era exactament això de l'educació. I què se suposa que ha de fer una mestra. I com s'entoma aquesta responsabilitat. Per això, abans de matricular-me a la universitat, em va semblar una bona idea fer el CFGS d'Educació Infantil. Va ser un primer tast però em va servir per provar què vol dir estar en una aula amb nens i nenes. També em va ajudar a refermar-me en la meva vocació. Vaig acabar el cicle amb ganes de més i vaig decidir anar a la universitat.
Em vaig matricular a UManresa. En tenia molt bones referències i, a més, era a prop de casa meva. Hi vaig entrar il·lusionada però també amb molts dubtes. Altre cop, més preguntes: això de ser mestra es pot aprendre realment? com s'educa en les primeres edats? com es tradueix el que t'expliquen a l'aula davant d'un grup de nens i nenes? Mica en mica, vaig anar trobant respostes: la proximitat dels professors i el treball en grups reduïts m'ha permès guanyar seguretat com a mestra; l'enfocament pràctic de la formació m'ha ajudat moltíssim a traslladar la teoria al treball davant dels infants.
En graduar-me, vaig començar fent de vetlladora en diferents escoles i, després, de monitora de menjador. També vaig fer alguns cangurs i classes de repàs. Fins que, al cap de pocs mesos, em van proposar de posar en marxa el Lab sobre rodes. Un projecte nou: més il·lusió i més dubtes, també. Portar ciència a les llars d'infants: i això com es fa?
Vaig ser la responsable de fer la prova pilot d'aquesta iniciativa que duu propostes d'experimentació científica a centres amb grups de nens i nenes d'entre 0 i 3 anys. En un mes, vaig portar el laboratori de ciència mòbil a més de 25 escoles i vaig treballar amb gairebé un miler d'infants.
L'experiència va ser molt enriquidora. I el millor de tot és que vaig poder posar en pràctica moltes de les coses que havia après durant el grau. Va ser una experiència curta però molt intensa.
El proper curs, començo una nova feina. Seré tutora d'un grup de P-1. Em sento il·lusionada i, com sempre, noto les pessigolles a la panxa davant la incertesa. No paro de fer-me preguntes. Sé que tinc molt per aprendre, però també sé que puc aportar molt. De fet, a l'entrevista, el director del centre va valorar molt positivament tant que fos graduada a UManresa com que hagués treballat al Lab 0-6. "Diu molt de tu i de la teva capacitat per fer propostes educatives interessants".
I és que dubtar és normal. I fer-se preguntes, una passada. És el que ens mou a entendre el món, a superar-nos, a anar endavant. Ho he après a UManresa i he tingut la sort de posar-ho en pràctica al Lab 0-6.
Afegeix un nou comentari