El mercat de criptomonedes ha patit una crisi els darrers dies que s’ha traduït en una caiguda considerable del valor dels actius digitals i la fallida d’empreses operadores. Concretament, una de les principals plataformes de compravenda del món, FTX, va ser incapaç d’atendre els reemborsaments dels seus clients i, després d’un infructuós intent inicial de venda a Binance, la seva rival més important, es declara en fallida. Sam Bankman-Fried, el seu jove fundador, ha perdut en poques hores un patrimoni superior a 20.000 milions de dòlars. Molts dels seus clients també ho han perdut tot. El pànic es va estendre ràpidament i els usuaris intentaren retirar massivament les seves inversions de l’empresa. Però no ho aconseguiren, perquè FTX no té ni els actius líquids ni la solvència necessària. Ha abusat d’una pràctica mortal: invertir a llarg termini utilitzant el deute amb venciment immediat dels seus clients. Els bancs també ho fan. El forat financer s’estima en uns 8.000 milions. Són molts els que han volgut veure en aquest episodi la prova del fracàs definitiu de les criptomonedes i tot el sector, així com la necessitat de substituir-les per les imminents monedes digitals emeses pels Banc Centrals i degudament controlades per les autoritats. Però no és certa ni una cosa ni l’altra i convindria explicar el perquè.
En primer lloc, el que ha fet fallida és una de les principals empreses de compravenda de criptomonedes per pràctiques molt imprudents o directament fraudulentes. Altres agents continuen operant en el mercat sense que hagin de repetir els mateixos enganys. Els actius intercanviats són les criptodivises, que comprenen una gran varietat de tipologies diferents (Bitcoin, Ethereum…), algunes de les quals poden ser també un engany i altres no. Recordem que Lehman Brothers va fer fallida el 2008, però això no significa necessàriament que tots els bancs estiguin en la mateixa situació ni que les monedes de curs legal (dòlar, euro…) no valguin res -malgrat Voltaire va advertir que el valor del paper moneda sempre acaba retornant al seu valor intrínsec que és zero. Totes les empreses, siguin plataformes de criptomonedes o bancs convencionals, necessiten purgar les pràctiques arriscades o fraudulentes que han originat bombolles especulatives en temps d’exuberància irracional i frenesia delirant. S’han de corregir aquestes pràctiques no només per castigar els qui han actuat malament, sinó especialment per informar a la resta del sector del que no s’ha de fer.
En segon lloc, les monedes digitals amb suport dels bancs centrals (CBDC), com el futur euro digital, no són equiparables al bitcoin. L’euro digital serà un actiu financer, mentre que el bitcoin és un actiu real. El bitcoin, en poc, molt o res, té una utilitat per ell mateix i no és el deute de cap entitat, mentre que l’euro és el passiu del Banc Central Europeu. La massa monetària del bitcoin està predefinida i limitada a 21 milions, mentre que l’oferta d’euros és il·limitada. Malgrat que són monedes substitutives que competeixen entre elles, el bitcoin i l’euro digital estan cridats a coexistir. Naturalment, l’Estat defensa la seva pròpia moneda i ataca l’alta volatilitat que mostren les criptomonedes. Però siguem conscients també dels seus perills, perquè l’amenaça del Big Brother de George Orwell en la novel·la 1984 és insignificant al costat de les capacitats de control que ofereix l’era digital. Amb l’euro digital no hi haurà cap transacció ni moviment monetari que les autoritats no puguin rastrejar. La porta a l’opressió total quedarà oberta amb l’accés de les autoritats a tots els cobraments i pagaments en temps real, el coneixement de les dades financeres i el bloqueig de qualsevol compte que representi una amenaça potencial. El CBDC, per tant, és un instrument poderós i eficaç per forçar tots els ciutadans a una economia digital comuna, planificada i gestionada de forma centralitzada. En una societat sense diners en efectiu, els governs tenen molt més control sobre tots aquells a qui diuen servir.
Els criptoactius tenen terminis d’inversió molt llargs i, per tant, són molt sensibles als canvis en el tipus d’interès. La tendència actual a l’alça afecta negativament tot el sector. El bitcoin ha perdut el darrer any el 75% del seu valor, i el correctiu en les empreses tecnològiques també és molt sever: Netflix ha caigut el 55%, Amazon el 43%, Google el 33% i la matriu de Facebook el 66%. Mentre que amb tipus d’interès negatius qualsevol projecte que vengui fum és capaç de trobar compradors i cotitzar a l’alça en el mercat, la pujada de tipus normalitza la situació, punxa les bombolles i retorna el seny als especuladors. Per tant, aquesta correcció és necessària. Quan la tendència general del mercat és baixista, els esquemes piramidals, com la fallida d’FTX, es produeixen. També la detecció i desarticulació dels sistemes empresarials Ponzi és necessària. Els excessos es paguen i els fraus s’han d’extirpar. Ara bé, no és cert que tot el sector de les criptomonedes sigui fraudulent i estigui condemnat a desaparèixer. Com tampoc ho és que les CBDC siguin les millors monedes. Continuarà sent diner fíat, un monopoli públic dels Estats i el Banc Central, creat del no-res mitjançant els préstecs bancaris i totalment manipulable amb bytes d’ordinador. I amb l’eliminació gradual dels bitllets perdrem la poca llibertat financera que ens queda, podent arribar fins i tot a l’expropiació quan les autoritats ho decideixin.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC