En la situació de pandèmia que encara vivim constatem que no només es contagia el virus, en la societat, sinó que també ho fan les emocions. En paraules del psiquiatre J.L. Tizón, una característica d'aquesta pandèmia que la diferencia d'altres és la pandèmia de les emocions i l'emocionalitat compartida a l’entorn de les pors, el sensacionalisme, el negacionisme, les teories de la conspiració... Analitzem tot seguit com afecta aquesta pandèmia a situacions emocionals com el dol i les pèrdues.
La por a morir, la por al contagi, però també al fet de no poder acompanyar els éssers estimats ingressats, en situació crítica, ha generat molt dolor i encara més quan no s’ha pogut acompanyar-los a l'hora de morir. Han mort sols i sense la companyia dels familiars i això genera pena, tristesa, dolor, les principals emocions que apareixen en allò que anomenem dol. Un dol que requereix d'un temps per acceptar la pèrdua. No obstant això, la impossibilitat d’acompanyar els nostres éssers estimats dificulta que puguem dur a terme un exitós procés d'elaboració del dol per integrar la pèrdua.
Tota pèrdua comporta una frustració i un cert desequilibri emocional. La persona que pateix una pèrdua experimenta un conjunt de sentiments i emocions i és l’origen d’un canvi de comportaments que pot afectar les seves relacions. Una qüestió important a tenir present és si la pèrdua és esperada o bé inesperada, com quan la mort és conseqüència d’accidents o desastres naturals, per exemple.
En aquest equilibri psíquic temporal, afloren les emocions més intenses, entre les quals hi hauria com a principals la ràbia, la pena, el dolor o la tristesa. En aquesta situació es posa en joc la capacitat de l'individu d’afrontar aquesta situació tan dolorosa. La forma d'afrontar-la dependrà de cada persona i té molt a veure amb la seva història personal, amb la seva biografia. I és que la manera i les estratègies amb les quals s'afronten aquestes pèrdues tenen l’origen en la manera com des del seu naixement la persona s'ha anat enfrontant a les successives pèrdues i frustracions que s’han produït durant el seu desenvolupament evolutiu. Si aquestes estratègies possibiliten l’evolució i el creixement, es converteixen en capacitats i recursos interns que permeten superar el desequilibri psíquic temporal en què la persona es veu atrapada davant de tant sofriment.
Quan es parla de dol, s'entén que parlem de la pèrdua d'un ésser estimat, però també hi ha pèrdues internes, que afecten el nostre món i la nostra vida quotidiana. Perdre la feina o divorciar-se, per exemple, representen trencar i perdre un projecte de vida. Són situacions que també provoquen ràbia, ansietat, por, vulnerabilitat i impotència, entre d’altres emocions. I també, en aquests casos, són necessàries les estratègies i recursos interns que posaran a prova la capacitat de la persona per acceptar la nova realitat i començar un possible procés de creixement i coneixement d'un mateix.
Quan parlem de com al llarg del desenvolupament evolutiu es van construint aquestes estratègies i recursos interns és important el que ens adverteix el filòsof coreà Byung-Chul Han. Tenint en compte el que sosté en el seu últim llibre (La societat pal·liativa. Ed. Herder), el perill està en què, en l'actualitat, en la nostra societat es tracta d'evitar com sigui qualsevol patiment, qualsevol conflicte. Segons aquest autor, vivim en una societat anestesiada, en la qual predomina el que denomina l’algofòbia, la fòbia al dolor, una por generalitzada al sofriment. Explica que vivim en una societat pal·liativa, del “m’agrada", en la qual "el like és el signe i també l'analgèsic del present", res ha de doldre. S’eviten els conflictes i contradiccions que podrien causar dolor.
Les persones que creixen en absència de qualsevol frustració, de negació dels conflictes, de negació de les pèrdues, no disposaran dels recursos interns necessaris per abordar les inevitables pèrdues, frustracions i experiències doloroses, que es donen en la vida dels éssers humans. Per això és important que durant el desenvolupament evolutiu dels individus s’afavoreixi l’adquisició d’aquestes estratègies i recursos interns que seran necessàries.
Quan tots aquests recursos interns s'activen, juntament amb la xarxa afectiva i social de la persona que pateix una pèrdua, es desenvolupa l'elaboració del dol, en el qual, en la majoria de casos, s'acaba acceptant la nova realitat, tant la interna com l’externa. Parlaríem d’un dol patològic en el cas que aquesta situació es mantingui en el temps i continuïn els símptomes físics i psicològics, entre els quals hi ha la tristesa perllongada, dificultats per dormir i els records intrusius.
En tota elaboració de dol cal diferenciar els moments i les tasques fonamentals. En el moment de l'impacte i de la crisi, la tasca fonamental és acceptar la realitat de la pèrdua. El següent moment és l'aflicció, moment en el qual cal treballar les emocions i el dolor de la pèrdua. El tercer moment seria la pena i desesperança reversibles, que requereix d’una readaptació a l'entorn comptant amb l'absència de l'objecte. El quart i últim és la recuperació o desinterès, durant el qual serà necessari reubicar el que s’hagi perdut.
Com ajudar les persones que han patit una pèrdua?
Per acompanyar la persona que pateix una pèrdua, a part de la família i cercles propers, la xarxa social habitual i els equips d'atenció primària de salut, també hi ha grups de professionals especialitzats en el tractament de dols.
Un recurs important és l'abordatge en grup. La utilitat i eficàcia de les tècniques grupals han estat posades de manifest per múltiples investigacions. El grup actua com a família substitutiva i té, entre altres funcions terapèutiques, el fet de compartir les dificultats i la possibilitat de replantejar-se les vivències familiars. És un espai que permet realitzar una reparació i correcció dels múltiples malentesos i desacords que es donen en la forma de comprendre el món de les persones, d'abordar les interdependències que comporten patiment i les que aporten solidaritat, generositat. Un espai en el qual poder mostrar-se vulnerable davant dels altres, compartir estats interns i treballar la integració i l'equilibri emocional.
Un dol que posseeix unes característiques específiques que el diferencien d’altres dols és el dol migratori. El psiquiatre i psicoanalista Joseba Achotegui ha estudiat a fons aquest dol (La Síndrome d'Ulisses. Ed. NED). En la seva investigació sobre el dol migratori, descriu el que anomena la Síndrome d'Ulisses de l'emigrant. La persona presenta tot un seguit de símptomes, com tristesa, plor, tensió, insomni, irritabilitat i també somatitzacions com fatiga, molèsties osteoarticulars o cefalea.
Aquest quadre, segons aquest autor, és un quadre reactiu d'estrès davant de situacions de dol que no poden ser elaborades. La personalitat del subjecte i el seu equilibri intern queden afectats per les situacions estressants que viuen aquestes persones. El dol migratori és un dol parcial, recurrent i múltiple. Es perden la família i els amics, la llengua, la cultura, la terra, l'estatus social, el contacte amb el grup ètnic, els riscos per a la integritat física i tot plegat, afecta la identitat.
Dos aspectes importants a destacar d’aquest dol és que és transgeneracional, ja que continua en els fill i podria continuar en les següents generacions; i també que afecta tant la persona que migra, com als que reben els immigrants i els que es queden l'en país d'origen.
Ens adverteix Achotegui, que la Síndrome d'Ulisses no és una malaltia, sinó que se situa en el camp de la salut mental, i en el perill de la desvalorització dels sofriments. Això pot fer que se'ls diagnostiqui incorrectament com a malalts depressius o que pateixen trastorns adaptatius o trastorn per estrès posttraumàtic.
Ressalta la importància de la prevenció sanitària i psicosocial, amb programes psicoeducatius i de contenció emocional, en els quals hi intervinguin múltiples professionals: psiquiatres, metges, psicòlegs, treballadors socials, infermeres, educadors socials, i altres professionals sanitaris.
El dol és, doncs, una experiència que necessita d’un acompanyament adequat a cada situació, a cada realitat i a cada persona, una experiència que necessita d’un procés per passar d’una realitat a una de nova creada per una absència, sigui quina sigui aquesta, identitària o personal.
Miguel Pérez Silva, psicòleg de la Clínica Universitària i responsable de la unitat d'atenció psicològica a l'alumnat d'UManresa
Afegeix un nou comentari